“Dins de la Sala de la Límpia alguna cosa havia passat”

VIII Concurs de Microrelats ‘Molí Fariner Agullent’ (2026)

Microrelats guanyadors

1r Premi

En el campo dorado comenzó el viaje, donde el trigo se entregó al sol antes de marchar hacia su destino. En la vieja fábrica de harina, los granos se desvistieron con paciencia bajo el peso rítmico y pesado de las muelas. No hay prisa en este cortejo; el roce constante convierte la dureza del cereal en un suspiro blanco, una caricia de harina fina.

Es entonces cuando el agua acude a su encuentro. En la artesa de madera se produce la fusión sagrada. Las manos de la panadera, guiadas por una devoción ciega, amasan con la fuerza de quien modela un milagro. Es un diálogo de texturas donde la levadura duerme y despierta, haciendo crecer el vientre de la masa en una espera paciente, llena de promesas latentes.

Finalmente, el fuego reclama su herencia. El cuerpo tierno se somete al calor del horno, un abrazo ardiente que sella su destino. Allí dentro, la piel se le vuelve dorada, crujiente, un cofre que custodia el aroma más antiguo del mundo. Al salir, el pan reposa: un poema de harina, agua, sal y fuego hecho carne, listo para compartirse como el más puro de los besos. Dentro de la sala de la limpia alguna cosa había pasado al inicio del proceso, pues nueve meses después, en sus brazos, contra su pecho, la molinera mece un hermoso bebé con una cara tan blanca como el pan de candeal.

Óscar FiguerueloLos milagros de la vida

2n Premi

Quan el primer raig de sol besava la séquia, el Molí ja respirava. L’aigua no només feia giravoltar la mola, era el cor del poble. Mentre la roda girava, no faltava menjar a taula. Al carrer, els homes amb els carros descarregaven els sacs, les dones aprofitaven per a contar-se les penes i les alegries, i els xiquets perseguien els remolins de farina que el vent alçava, com una boira menuda que ho emblanquinava tot.

Aquell hivern, però, Rafel va eixir amb els ulls entelats. Ningú no gosava preguntar-li res. Només murmuraven que dins de la Sala de la Límpia alguna cosa havia passat. La dona del moliner havia estat mesos lluitant contra una malaltia, fins que el seu cos ja no va trobar esma per a continuar. Des d’aleshores, cada matí, en entrar a la Sala de la Límpia, el moliner girava el cap per a buscar-la, com havia fet durant els últims vint anys. Però qui passava la farina pel sedàs era ara la seua filla. Portava els cabells arreplegats i el mateix davantal de lli, encara emblanquinat de farina, i per un instant el moliner sentia que el temps li regalava una última carícia. Només quan Beatriu alçava els ulls, ell reprenia la faena. La mola no havia deixat mai de rodar, però al Molí ja no sonava igual.

Alexis Sirvent CortésMans enfarinades

3r Premi

Cada matí, abans que arribaren les visites, Joan obria el Molí Fariner. Li agradava aquell instant en què només se sentia la remor de l’aigua de la Font Jordana i el cruixir de la fusta vella, com si les parets guardaren la memòria dels antics moliners.

Aquell matí, però, la porta de la Sala de la Límpia estava oberta. Hauria jurat que l’havia tancada. Va entrar a poc a poc. Damunt d’una taula, sobre un rastre de farina, algú havia escrit amb un dit:
«Dins de la Sala de la Límpia alguna cosa havia passat».
El terra estava emblanquinat per un polsim fi. Unes petjades menudes conduïen fins a les moles… i allí s’esvaïen.

Quan arribà l’alumnat, Joan explicà com la límpia separava el gra abans de moldre’l. Una xiqueta, però, no apartava els ulls de les moles.
—Han tornat.
—Qui?
—Els moliners.
Els adults no sentiren res. Els xiquets, en canvi, juraven que el molí respirava.

A poqueta nit, Joan caminà pel passeig de la Font Jordana. Entre la remor de l’aigua li semblà escoltar el gir pausat de les moles i sentir una flaire de pa acabat de coure. Quan arribà al molí, les paraules havien desaparegut. Només restava una petjada menuda davant la porta.

Des d’aquell dia, abans d’entrar a la Sala de la Límpia, Joan sempre saluda. I hi ha matins en què la remor de l’aigua sembla respondre-li.

Juan Bautista Navarro VicenteLa remor de la Límpia