Els molins hidràulics, com el d’Agullent, requerien un corrent d’aigua com a font d’energia per fer moure la maquinària. L’aprofitament de l’energia de la naturalesa i l’enginyeria humana han permès anar creant diferents mecanismes per aconseguir amb menys esforç, majors resultats.
Des de l’antiguitat, la voluntat de convertir el gra –blat, arròs, panís- en farina ha esta una necessitat per garantir l’alimentació. I així, a nivell familiar i domèstic es comptava amb dues pedres planes (la de dalt amb un mànec de fusta per fer-la rodar sobre la de baix) que al frec de l’una amb l’altra es convertien en un molí manual. Ben a prop d’Agullent, al poblat iber de les Alcusses de Moixent se’n pot veure una demostració de l’ús, doncs aquests pobles de la península també l’empraren. Per cert, es tracta d’una tècnica encara viva en alguns pobles menys tecnificats d’Àfrica i Sud-Amèrica
La tracció animal, que donava lloc als coneguts com molins de sang, és una altra dels alternatives tradicionals no només per a fer farina sinó també des de temps dels romans per aconseguir extraure el suc de les olives i fer oli.
Tot i que l’ús de la força hidràulica en els molins fariners estigué molt estesa, no tots els molins tenien el mateix tipus de maquinària, complexitat i funcionament doncs anava determinat en gran mesura per la seua ubicació i la quantitat d’aigua què disposaven, i que determinava la necessitat o no de proveir-se de sistemes d’acumulació d’aigua, per exemple. A més, la roda amb pales que es movia al subsòl per la força de l’aigua, i que transmetia la força a les moles de pedra del molí, podia ser vertical o horitzontal.
A més de l’aigua, l’altra energia que ha estat emprada (si bé no a la Vall d’Albaida) per a fer moure els molins fariners ha estat la del vent, si bé principalment en zones costaneres i en àrees amb profusió d’aires. De fet, a totes ens venen a la ment els molins de don Quixot de la Manxa.
