“a les escales del molí d’Agullent…”
II Concurs de Microrelats ‘Molí Fariner Agullent’ (2019)
Microrelats guanyadors
1r Premi
Avui he tornat a les escales del molí d’Agullent, l’escenari de la història favorita del meu avi. De tant en tant canviava algun detall, però sempre explicava que la seua vida es va decidir allí mateix. Aclaparat pel dubte d’acceptar una carrera econòmicament exitosa o romandre a la humil empresa familiar d’un vell amic, decidí refugiar-se a aquell paratge, llençar una moneda a l’aire i que la fortuna decidira.
La moneda voladora va esvarar-li de les mans i anà a parar directament a l’androna al final de l’escala. Sempre diria que amb això la fortuna s’havia pronunciat, fent-li entendre que hi ha certes decisions que només es poden prendre escoltant les paraules que brollen de les profunditats del cor. En aquell moment -i açò li encantava repetir-ho- es va decidir tot. Apostà per l’amistat, es quedà al poble, conegué a la iaia, tingué a ma mare i ella em tingué a mi. Amb certa sorna em feia entendre que també jo vaig nàixer a aquelles escales.
He escoltat tantes vegades la història que cada vegada que he de prendre una decisió important agafe una moneda menuda i vinc ací. Em relaxe una estona, faig volar la moneda i la deixe caure a l’androna. Quan l’escolte ajuntar-se amb les altres, se m’escapa un somriure i de sobte sé què és el que he de fer.
A sovint he vist als xiquets mirar bocabadats les monedes dins l’androna. No tenen cap dubte que allò déu ser una autèntica fortuna.
La moneda voladora va esvarar-li de les mans i anà a parar directament a l’androna al final de l’escala. Sempre diria que amb això la fortuna s’havia pronunciat, fent-li entendre que hi ha certes decisions que només es poden prendre escoltant les paraules que brollen de les profunditats del cor. En aquell moment -i açò li encantava repetir-ho- es va decidir tot. Apostà per l’amistat, es quedà al poble, conegué a la iaia, tingué a ma mare i ella em tingué a mi. Amb certa sorna em feia entendre que també jo vaig nàixer a aquelles escales.
He escoltat tantes vegades la història que cada vegada que he de prendre una decisió important agafe una moneda menuda i vinc ací. Em relaxe una estona, faig volar la moneda i la deixe caure a l’androna. Quan l’escolte ajuntar-se amb les altres, se m’escapa un somriure i de sobte sé què és el que he de fer.
A sovint he vist als xiquets mirar bocabadats les monedes dins l’androna. No tenen cap dubte que allò déu ser una autèntica fortuna.
2n Premi
A les escales del molí d’Agullent he passat moltes hores de ma vida. De xiquets, berenava assegut mentre esperava que vingueres a veure a ton pare treballar la farina.
Ni la pluja ni la boira pogueren impedir mai el nostre festeig quan encara portàvem calcetines i pantaló curt i les pedretes dels graons se’ns clavaven a les anques gelades per la pedra humida.
En nits de lluna plena, reflexos argentats els il·luminaven i jo mirava de reüll, encollint l’ànima i l’esquena pel fred pelat de l’hivern, a la vegada que s’escalfava el cor amb els records i les ganes d’entrar, no massa lluny del molí, a la nostra recentment encetada vida junts, en aquella caseta.
Més tard portava allí a jugar al xic i a la xica, on l’escala igual podia ser un vaixell pirata com una taula rodona on els cavallers dirigits per Artur, juraven afectes a la Reina Ginebra, o un safari per terres ignotes, on ditets encuriosits seguien rengleres de formigues, amunt i avall, primer pis, segon pis, tercer pis…fins a aplegar al replanell que era la planera del Serengueti.
I ara, molts hiverns passats, m’acoste al molí, molt de tant en tant. Només arribar, el somriure m’esclata a la cara de sobte, mentre el pensament vola fins a tu per confirmar-te davant les escales, que et vull i et somnie encara.
Ni la pluja ni la boira pogueren impedir mai el nostre festeig quan encara portàvem calcetines i pantaló curt i les pedretes dels graons se’ns clavaven a les anques gelades per la pedra humida.
En nits de lluna plena, reflexos argentats els il·luminaven i jo mirava de reüll, encollint l’ànima i l’esquena pel fred pelat de l’hivern, a la vegada que s’escalfava el cor amb els records i les ganes d’entrar, no massa lluny del molí, a la nostra recentment encetada vida junts, en aquella caseta.
Més tard portava allí a jugar al xic i a la xica, on l’escala igual podia ser un vaixell pirata com una taula rodona on els cavallers dirigits per Artur, juraven afectes a la Reina Ginebra, o un safari per terres ignotes, on ditets encuriosits seguien rengleres de formigues, amunt i avall, primer pis, segon pis, tercer pis…fins a aplegar al replanell que era la planera del Serengueti.
I ara, molts hiverns passats, m’acoste al molí, molt de tant en tant. Només arribar, el somriure m’esclata a la cara de sobte, mentre el pensament vola fins a tu per confirmar-te davant les escales, que et vull i et somnie encara.
3r Premi
Sovint quan el sol declina el jovent del poble d’Agullent s’apropa al Molí per fer-hi petar la xerrada. Aquell vespre, però, no era com tots els altres. S’apropava l’expectant pluja d’estrelles de cada estiu i, amb ella, el millor dia per declarar-se a l’amor de vacances. Els joves, amb els seus millors perfums, estirats sota el darrer rastre d’ombra del Molí, esperaven anhelosos que enfosquís per dissimular els seus ulls brillants i com els tremolaven les mans.
Era fosca nit i ja es començaven a dibuixar les estrelles al cel. Semblaven perles acabades de netejar pel millor joier del món. Ajaguts sota aquell espectacle de llums procuraven tocar-se el cap amb el del seu estimat i, tímidament, acariciar-li els dits de la mà. Haurien volgut parar el temps allà mateix!
En Quim semblava un glaçó de gel i hagués volgut una altra manta, la Gina en tenia prou amb una, però li sobraven les sabates. Al Carles l’esperaven a les dotze en punt a casa i a la del Manel no hi havia ningú, els pares eren de viatge. L’Òscar i la Judit dormirien al terrat de casa d’ella, i el Pau i la Júlia pretenien quedar-se desperts tota la nit. I el Pere i la Marta? No s’havien molestat a dissimular que les estrelles els eren igual, que preferien fer-se petons a les escales del molí d’Agullent, on no hi passava mai la gent i els murs guardaven totes les seves històries secretes.
Era fosca nit i ja es començaven a dibuixar les estrelles al cel. Semblaven perles acabades de netejar pel millor joier del món. Ajaguts sota aquell espectacle de llums procuraven tocar-se el cap amb el del seu estimat i, tímidament, acariciar-li els dits de la mà. Haurien volgut parar el temps allà mateix!
En Quim semblava un glaçó de gel i hagués volgut una altra manta, la Gina en tenia prou amb una, però li sobraven les sabates. Al Carles l’esperaven a les dotze en punt a casa i a la del Manel no hi havia ningú, els pares eren de viatge. L’Òscar i la Judit dormirien al terrat de casa d’ella, i el Pau i la Júlia pretenien quedar-se desperts tota la nit. I el Pere i la Marta? No s’havien molestat a dissimular que les estrelles els eren igual, que preferien fer-se petons a les escales del molí d’Agullent, on no hi passava mai la gent i els murs guardaven totes les seves històries secretes.
4t Premi
Vinga va, centrat, l’usuari ha de ser així precís, però i la contrasenya? La tindré anotada a algun lloc? Pensa, pensa. Quina impotència! Quina ràbia! Soc un obsessionat de la ciberseguretat, això sí que ho sé. La qual cosa implica que la contrasenya no estarà anotada enlloc ni serà la data de naixement, això segur. Qui posaria una contrasenya així? El experts recomanen que mai utilitzem dades personals, que cal combinar lletres, números i símbols. Paraules que no existeixen, almenys no actualment, o coses del passat que habiten al nostre cap.
La metgessa diu que intente fer accions habituals del meu dia a dia, anar a llocs que siguen familiars, rellegir l’agenda o el diari personal, parlar amb els amics i mirar qualsevol cosa que m’estimule. Doncs bé, no recorde ni el meu nom, però tinc una ànsia extrema d’entrar al meu perfil. Tindré notificacions? Algun m’agrada? Això m’estimula! Des de l’accident que no l’he revisat. Recordar la clau d’accés m’ajudaria, n’estic segur.
Els carrers propers a casa no provoquen res al meu cervell, la font Jordana tampoc desperta l’hipocamp. Ni tan sols l’olor de la pebrella em diu res. Però a les escales del molí d’Agullent se m’estimulen els lòbuls temporals i la recorde.
Seguint els consells de ciberseguretat la contrasenya és 1/2S.XV-Lacacau.
Set notificacions, tres missatges privats i cinc m’agrada! Per fi he recuperat la meua memòria.
La metgessa diu que intente fer accions habituals del meu dia a dia, anar a llocs que siguen familiars, rellegir l’agenda o el diari personal, parlar amb els amics i mirar qualsevol cosa que m’estimule. Doncs bé, no recorde ni el meu nom, però tinc una ànsia extrema d’entrar al meu perfil. Tindré notificacions? Algun m’agrada? Això m’estimula! Des de l’accident que no l’he revisat. Recordar la clau d’accés m’ajudaria, n’estic segur.
Els carrers propers a casa no provoquen res al meu cervell, la font Jordana tampoc desperta l’hipocamp. Ni tan sols l’olor de la pebrella em diu res. Però a les escales del molí d’Agullent se m’estimulen els lòbuls temporals i la recorde.
Seguint els consells de ciberseguretat la contrasenya és 1/2S.XV-Lacacau.
Set notificacions, tres missatges privats i cinc m’agrada! Per fi he recuperat la meua memòria.
5e Premi
Va tornar al lloc que el va veure nàixer. El poble conservava l’encant en els seus carrers i la calidesa de la seua gent, però res era igual. Al cap i a la fi, 30 anys és molt de temps.
Durant hores va anar d’un lloc a un altre sense parar en cap banda. Encara que sabia on volia anar les seues cames no l’acostaven mai allí. I així, va caure la nit.
Amb la seua ombra com únic acompanyant va continuar recorrent el poble. Es va aturar en observar com la lluna blanca es reflectia en un petit toll d’aigua, que el sol d’aquell dia no havia esborrat. Quasi al mateix temps, es va adonar que estava a les escales del molí d’Agullent. Seguien intactes després de tants anys. Va seure al costat del toll d’aigua i prop seu va seure, sense fer-ho, la seua avia.
Ella, asseguda, brodava un mocador de tela; un mocador que ell ara tenia entre les seues mans. La seua avia brodava mentre li contava com el molí que hi havia abans al poble servia per regar l’horta i com a d’ella li agradava treballar la terra. Ell, amb sols 5 anys mirava el que quedava del molí, però no li prestava molta atenció. Amb dolçor, la seua avia es queixava de com havia canviat tot. Ara era ell qui xiuxiuava que tot havia canviat molt més, mentre s’adonava que als graons del molí es podia llegir el gravat que va fer abans de deixar el poble. 30 anys és molt de temps, però no el suficient perquè els records s’esborren.
Durant hores va anar d’un lloc a un altre sense parar en cap banda. Encara que sabia on volia anar les seues cames no l’acostaven mai allí. I així, va caure la nit.
Amb la seua ombra com únic acompanyant va continuar recorrent el poble. Es va aturar en observar com la lluna blanca es reflectia en un petit toll d’aigua, que el sol d’aquell dia no havia esborrat. Quasi al mateix temps, es va adonar que estava a les escales del molí d’Agullent. Seguien intactes després de tants anys. Va seure al costat del toll d’aigua i prop seu va seure, sense fer-ho, la seua avia.
Ella, asseguda, brodava un mocador de tela; un mocador que ell ara tenia entre les seues mans. La seua avia brodava mentre li contava com el molí que hi havia abans al poble servia per regar l’horta i com a d’ella li agradava treballar la terra. Ell, amb sols 5 anys mirava el que quedava del molí, però no li prestava molta atenció. Amb dolçor, la seua avia es queixava de com havia canviat tot. Ara era ell qui xiuxiuava que tot havia canviat molt més, mentre s’adonava que als graons del molí es podia llegir el gravat que va fer abans de deixar el poble. 30 anys és molt de temps, però no el suficient perquè els records s’esborren.
Microrelats participants
Els núvols amagaven la lluna en aquella nit freda. El carrer pareixia estar adormit, i només es sentia el murmuri de les fulles que, mogudes pel vent, ballaven. La tènue llum dels fanals parpallejava de manera irregular. Tota l’escena pareixia treta d’un quadre romàntic.
A les cases no hi havia ni llum ni soroll. Qui no dormia, reia; i qui no, plorava. Però fora d’aquestes no es sentía ni un ànima. Al eixir de la meua, donava la impressió d’estar a un poble fantasma.
Em movia lentament. I observava, detalladament, tot el que em rodejava. Si tancava els ulls, podía sentir com l’aire, amb carícies, em guiava. Des de feia molt de temps, per fí era capaç de sentir una mena de pau, tranquilitat, calma.
No m’havia adonat fins ara, però plorava. Les meues mans tremolaven: una pel fred, l’altra de ràbia. Sentia la cara freda: les meues llàgrimes l’havien banyada.
A mitjanit vaig recordar, per última vegada, cada moment d’aquella nit que em va fer repudiar tot el que amava.
A les escales del molí d’Agullent, vaig ser violada. I encara que per dins, jo ja ho estava, vaig dir adéu al mon, pel simple fet, que: l’home que allí, m’havia trencat, dormia sempre amb mi, al meu llit, al meu costat.
A les cases no hi havia ni llum ni soroll. Qui no dormia, reia; i qui no, plorava. Però fora d’aquestes no es sentía ni un ànima. Al eixir de la meua, donava la impressió d’estar a un poble fantasma.
Em movia lentament. I observava, detalladament, tot el que em rodejava. Si tancava els ulls, podía sentir com l’aire, amb carícies, em guiava. Des de feia molt de temps, per fí era capaç de sentir una mena de pau, tranquilitat, calma.
No m’havia adonat fins ara, però plorava. Les meues mans tremolaven: una pel fred, l’altra de ràbia. Sentia la cara freda: les meues llàgrimes l’havien banyada.
A mitjanit vaig recordar, per última vegada, cada moment d’aquella nit que em va fer repudiar tot el que amava.
A les escales del molí d’Agullent, vaig ser violada. I encara que per dins, jo ja ho estava, vaig dir adéu al mon, pel simple fet, que: l’home que allí, m’havia trencat, dormia sempre amb mi, al meu llit, al meu costat.
Els núvols amagaven la lluna en aquella nit freda. El carrer pareixia estar adormit, i només es sentia el murmuri de les fulles que, mogudes pel vent, ballaven. La tènue llum dels fanals parpallejava de manera irregular. Tota l’escena pareixia treta d’un quadre romàntic.
A les cases no hi havia ni llum ni soroll. Qui no dormia, reia; i qui no, plorava. Però fora d’aquestes no es sentía ni un ànima. Al eixir de la meua, donava la impressió d’estar a un poble fantasma.
Em movia lentament. I observava, detalladament, tot el que em rodejava. Si tancava els ulls, podía sentir com l’aire, amb carícies, em guiava. Des de feia molt de temps, per fí era capaç de sentir una mena de pau, tranquilitat, calma.
No m’havia adonat fins ara, però plorava. Les meues mans tremolaven: una pel fred, l’altra de ràbia. Sentia la cara freda: les meues llàgrimes l’havien banyada.
A mitjanit vaig recordar, per última vegada, cada moment d’aquella nit que em va fer repudiar tot el que amava.
A les escales del molí d’Agullent, vaig ser violada. I encara que per dins, jo ja ho estava, vaig dir adéu al mon, pel simple fet, que: l’home que allí, m’havia trencat, dormia sempre amb mi, al meu llit, al meu costat.
A les cases no hi havia ni llum ni soroll. Qui no dormia, reia; i qui no, plorava. Però fora d’aquestes no es sentía ni un ànima. Al eixir de la meua, donava la impressió d’estar a un poble fantasma.
Em movia lentament. I observava, detalladament, tot el que em rodejava. Si tancava els ulls, podía sentir com l’aire, amb carícies, em guiava. Des de feia molt de temps, per fí era capaç de sentir una mena de pau, tranquilitat, calma.
No m’havia adonat fins ara, però plorava. Les meues mans tremolaven: una pel fred, l’altra de ràbia. Sentia la cara freda: les meues llàgrimes l’havien banyada.
A mitjanit vaig recordar, per última vegada, cada moment d’aquella nit que em va fer repudiar tot el que amava.
A les escales del molí d’Agullent, vaig ser violada. I encara que per dins, jo ja ho estava, vaig dir adéu al mon, pel simple fet, que: l’home que allí, m’havia trencat, dormia sempre amb mi, al meu llit, al meu costat.
Ho he fet. He tornat al nostre amagatall i serà l’última vegada. No puc dir-te adéu, no encara. Vull recordar tot el que hem viscut, i pensar que encara ets al meu costat. Vull pensar que el teu cos, nu, suat i ple d’ànsia encara em desitja. Serà dolent tornar sola, i sé que no seré capaç de fer-ho, tampoc tindria sentit. Si les meues paraules arribaren fins a tu, si poguérem desfer el camí i tornar enrere… Érem tan feliços! Però el destí va decidir que no ens ho mereixíem. Ens recordava que érem culpables. Culpables de què? De ser infidels però d’estimar-nos per damunt de totes les coses? A les escales del molí d’Agullent encara escolte el teu riure i les teues paraules xiuxiuejants. Fins i tot puc sentir els teus dits embolicats als meus cabells i baixant per la meua esquena, preàmbuls del que vindria després, de nits inacabables com si cadascuna fos l’última. Ara sols em queden els records. No em permeten veure’t, no sóc ella. Tampoc vull recordar-te presoner d’aparells, d’asèpsia i de tot allò que envolta els hospitals. No puc creure el que diuen els metges. Mai tornaràs al món dels vius? Maleiré mentre visca aquell dia i aquell accident que va fer trontollar les nostres vides. La meua no és capaç de recuperar la calma si no estàs amb mi. I a la teua, calma, és el que li sobra.
Rosa seu a les escales del molí d’ Agullent. Ha eixit de casa i sense saber on anar, les seues cames l’han portada allí.Necessita estar sola.Fa casi dos mesos que s’acomiadaren, i no l’ha tornat a veure. Sap que no el vorà mai més. El seu enamorat, havia de marxar del poble amb la seua família i se sent sola. Té el cor trencat, ple de pena, i alhora de ràbia. No entén perquè ocorren estes coses. Hagués preferit que ell no l’estimara, a saber que l’estima i no poder gaudir del seu amor.Contempla els escalons, el sostre, les parets d’ aquell lloc. Sols havia entrat abans una vegada, una vesprada de pluja. Jaume i ella passejaven per primera vegada junts, quan es va posar a ploure, i per no mullar-se, Jaume la va portar allí. Allí dins es van besar per primera vegada. Era el primer bes dels dos. Va ser un bes lent, amb molta tendresa.Recorda molt bé cada detall. Ara, sola en aquelles escales on la va besar, no sap com oblidar-se de Jaume. Creu que el temps l’ajudarà a oblidar el seu somriure tímid, i els seus ulls que brillen quan la mira. Però ella no el vol oblidar, i està segura, que encara que d’ací uns anys s’enamore d’algun altre home i la faça feliç, quan siga velleta encara recordarà aquella vesprada de pluja dins del molí, aquell primer bes i, també l’últim.
-Tanca els ulls i obri les oïdes. Ho escoltes? És el so de l’aigua, que arribava des de la Font Jordana. L’aigua de la Font passava per ací mateix, i amb la seua gran força feia girar la pesada maquinària del molí. Així és com la gent que vivia a Agullent fa molts, molts anys podia convertir el gra en farina per a fer pa.
La xiqueta escoltant atentament les paraules del seu avi tanca els ulls i imagina les dones, els homes i els xiquets que anirien a aquell lloc. Ràpidament obri els ulls i mirant les restes d’aquella màquina que tan antiga li semblava li pregunta:
-Iaio, i tu també ho utilitzaves?
L’avi la mira rient-se de manera tendra i li contesta:
-Jo no la utilitzava, però el meu avi quan jo tenia la teua edat també em va portar ací amb ell, i va ser ell qui em va explicar a mi com funcionava el molí, igual que jo te l’he explicat a tu.
A les escales del Molí d’Agullent es troba 35 anys més tard aquella xiqueta, que hui mira amb ulls de mare aquell lloc recordant al seu avi amb nostàlgia. El pas dels anys havien fet que aquella xiqueta s’adonara de la importància que tenien aquelles històries del seu avi, aquelles amb les que havia aprés a apreciar l’encant de la seua terra, de les seues gents i de la seua història.
La xiqueta escoltant atentament les paraules del seu avi tanca els ulls i imagina les dones, els homes i els xiquets que anirien a aquell lloc. Ràpidament obri els ulls i mirant les restes d’aquella màquina que tan antiga li semblava li pregunta:
-Iaio, i tu també ho utilitzaves?
L’avi la mira rient-se de manera tendra i li contesta:
-Jo no la utilitzava, però el meu avi quan jo tenia la teua edat també em va portar ací amb ell, i va ser ell qui em va explicar a mi com funcionava el molí, igual que jo te l’he explicat a tu.
A les escales del Molí d’Agullent es troba 35 anys més tard aquella xiqueta, que hui mira amb ulls de mare aquell lloc recordant al seu avi amb nostàlgia. El pas dels anys havien fet que aquella xiqueta s’adonara de la importància que tenien aquelles històries del seu avi, aquelles amb les que havia aprés a apreciar l’encant de la seua terra, de les seues gents i de la seua història.
Asseguda a les escales del molí d’Agullent l’àvia va esperar hores i hores que eixira l’avi de treballar.
Al sendemà l’avi va esperar l’àvia a la porta de casa i la va acompanyar a la tenda a comprar una sardina per son pare.
Hui fa cinc anys que va faltar l’àvia i tres anys que va faltar l’avi. L’avi parlava poc a última hora, però tots els dies anava i venia al cementeri a peu, ni que ploguera ni que nevara, per la vora de la carretera, amb unes poquetes flors a les mans que anava collint pels marges.
El molí ja fa anys que el va vendre mon pare. Som “fariners” més pel malnom que per l’ofici.
Sempre que passe per davant del molí em ve tot al pensament: l’avi, l’àvia, la història de la nostra família, la senzillesa i la força d’un senzill amor i alhora la fragilitat de les persones, passades, presents i futures, que ens veiem abocades a estimar algú o alguna cosa, quasi sense poder fugir.
“Ací va començar una senzilla història d’amor”, això estaria bé escriure-ho a un rajolet a l’entrada del molí, pense, una història d’eixes que pocs escriuran o de la que pocs en parlaran, que dia a dia es repeteix, però, malgrat que els temps hagen canviat tant i tan de pressa, més que les persones.
Al sendemà l’avi va esperar l’àvia a la porta de casa i la va acompanyar a la tenda a comprar una sardina per son pare.
Hui fa cinc anys que va faltar l’àvia i tres anys que va faltar l’avi. L’avi parlava poc a última hora, però tots els dies anava i venia al cementeri a peu, ni que ploguera ni que nevara, per la vora de la carretera, amb unes poquetes flors a les mans que anava collint pels marges.
El molí ja fa anys que el va vendre mon pare. Som “fariners” més pel malnom que per l’ofici.
Sempre que passe per davant del molí em ve tot al pensament: l’avi, l’àvia, la història de la nostra família, la senzillesa i la força d’un senzill amor i alhora la fragilitat de les persones, passades, presents i futures, que ens veiem abocades a estimar algú o alguna cosa, quasi sense poder fugir.
“Ací va començar una senzilla història d’amor”, això estaria bé escriure-ho a un rajolet a l’entrada del molí, pense, una història d’eixes que pocs escriuran o de la que pocs en parlaran, que dia a dia es repeteix, però, malgrat que els temps hagen canviat tant i tan de pressa, més que les persones.
Tenía el corazón hecho pedazos y el nudo en la garganta no me dejaba respirar. Pisé fuerte el acelerador en busca de una nueva oportunidad. Siempre había sido una persona responsable en mi trabajo y complaciente con mi familia. En la tienda donde trabajaba me desvivía por los clientes capeando como podía el acoso constante de mi jefe hasta el día que me cambió por una versión de mí misma más rejuvenecida.
Me dejaba la piel satisfaciendo a mi marido que no me miraba igual desde que tuve el aborto. Se limitó a culparme y buscó desahogo en otras camas.
Toda mi vida intentando agradar para que siempre me cambiaran por un juguete nuevo y es que las mujeres venimos con fecha de caducidad.
Así estaba yo en el coche, repasando mi vida en forma de monólogo, cuando el letrero de la carretera que indicaba Agullent me sacó de mi soliloquio. El destino me tenía preparado el camino y me había traído de vuelta a mis raíces.
Aparqué el coche y me dejé llevar por sus calles. El paseo me condujo hasta las puertas de lo que durante años fue un molino y que ahora se había convertido en museo y alojamiento rural. Solo entrar me fijé en un cartel de la pared en el que buscaban personal. Fue en las escaleras del molino de Agullent donde empecé a creer en mí otra vez. No era casualidad haber llegado hasta ahí, tal vez la vida, me había traído de vuelta a mis raíces para florecer de nuevo.
Me dejaba la piel satisfaciendo a mi marido que no me miraba igual desde que tuve el aborto. Se limitó a culparme y buscó desahogo en otras camas.
Toda mi vida intentando agradar para que siempre me cambiaran por un juguete nuevo y es que las mujeres venimos con fecha de caducidad.
Así estaba yo en el coche, repasando mi vida en forma de monólogo, cuando el letrero de la carretera que indicaba Agullent me sacó de mi soliloquio. El destino me tenía preparado el camino y me había traído de vuelta a mis raíces.
Aparqué el coche y me dejé llevar por sus calles. El paseo me condujo hasta las puertas de lo que durante años fue un molino y que ahora se había convertido en museo y alojamiento rural. Solo entrar me fijé en un cartel de la pared en el que buscaban personal. Fue en las escaleras del molino de Agullent donde empecé a creer en mí otra vez. No era casualidad haber llegado hasta ahí, tal vez la vida, me había traído de vuelta a mis raíces para florecer de nuevo.
Un dia qualsevol, un de tants joves que estan passant misèries, treballant en qualsevol lloc lluny de la seva família. Un jove en una nit de ràfegues de vent i pluja, tornava a casa. Molt entrar la nit, s’escolta un xiulet, lluny. El tren està fent el seu últim recorregut.
El xic venia amb passos lents.
Arribà al parador del tren una mica cansat, amb dolor i fred. Molt pocs passatgers es trobaven al tren, va entrar al vagó. La seva mirada … cansada, tot sent un jove d’uns 20 anys, busca un racó on seure. Pità el tren, es posa en marxa de nou, en aquest dia tan turments i desagradable.
Després d’unes hores una veu digué: última estació. I va tornar a escoltar: última estació. El revisor va pegar una mirada per veure si algú s’havia quedat adormit.Va trobar al jove i es va acostar. El jove sospirà, ja de forma tranquil·la. En el seu últim alè exclamà: “Perdona per no poder arribar a veure’t amor”
Recordant els moments viscuts, als carrers del poble, a l’ermita, a les escales del molí d’Agullent, i a tots els llocs on tants bons moments quedaven per viure… Allí, al tren, va faltar el jove. Portava una ferida al costat, prop del cor. Una ferida que no va fer possible els seus sonmis… ser feliços.
El xic venia amb passos lents.
Arribà al parador del tren una mica cansat, amb dolor i fred. Molt pocs passatgers es trobaven al tren, va entrar al vagó. La seva mirada … cansada, tot sent un jove d’uns 20 anys, busca un racó on seure. Pità el tren, es posa en marxa de nou, en aquest dia tan turments i desagradable.
Després d’unes hores una veu digué: última estació. I va tornar a escoltar: última estació. El revisor va pegar una mirada per veure si algú s’havia quedat adormit.Va trobar al jove i es va acostar. El jove sospirà, ja de forma tranquil·la. En el seu últim alè exclamà: “Perdona per no poder arribar a veure’t amor”
Recordant els moments viscuts, als carrers del poble, a l’ermita, a les escales del molí d’Agullent, i a tots els llocs on tants bons moments quedaven per viure… Allí, al tren, va faltar el jove. Portava una ferida al costat, prop del cor. Una ferida que no va fer possible els seus sonmis… ser feliços.
-Pau, ja arribem? No puc destapar-me els ulls encara? Mira que fas unes coses.
Estic nerviosa, per fi estem sols, amb la nova feina el Marc estava distant i molt estressat. Quan m’ha tapat els ulls i m’ha dit que fins que no arribessim no podia destapar- los m’he posat nerviosa.Condueix molt a poc a poc i em posa la mà a la cuixa. Jo l’aparto i li dic que no es distregui, però m’ha encès per dins.
Para el cotxe, no dic res fent-me la interessant. De cop sento la seva mà altre cop a la cuixa buscan la meva intimitat. S’acosta a la meva orella i diu amb to eròtic – Ja em puc distreure senyoreta, vols distreure’t amb mi?
-Ja puc destaparme els ulls?
-No, encara no, t’he segrestat i hauràs de fer tot el que et digui. Jo, trec el turban dels ulls de cop.
Estic com enlluernada, però quan veig el rètol El Molí fariner d’Agullent m’hi tiro a sobre i el petonejo.
Es una antiga masia, recordo jugar a les escales del Molí d’Agullent amb els cosins i veïns. En tinc un record molt bonic. La xef del restaurant de l’hotel, és com una germana per mi. Els estius, sempre anàvem amb la bicicleta amunt i avall i ens escapavem al poble veí a veure el Ramon i la seva colla. Ha estudiat cuina per tot el món . Fa un any que porta la cuina de l’hotel i és un èxit. Tenia pendent venir a veure-la i no m’ho puc creure, doble regal, Pau t’estimo, estic emocionada.
Estic nerviosa, per fi estem sols, amb la nova feina el Marc estava distant i molt estressat. Quan m’ha tapat els ulls i m’ha dit que fins que no arribessim no podia destapar- los m’he posat nerviosa.Condueix molt a poc a poc i em posa la mà a la cuixa. Jo l’aparto i li dic que no es distregui, però m’ha encès per dins.
Para el cotxe, no dic res fent-me la interessant. De cop sento la seva mà altre cop a la cuixa buscan la meva intimitat. S’acosta a la meva orella i diu amb to eròtic – Ja em puc distreure senyoreta, vols distreure’t amb mi?
-Ja puc destaparme els ulls?
-No, encara no, t’he segrestat i hauràs de fer tot el que et digui. Jo, trec el turban dels ulls de cop.
Estic com enlluernada, però quan veig el rètol El Molí fariner d’Agullent m’hi tiro a sobre i el petonejo.
Es una antiga masia, recordo jugar a les escales del Molí d’Agullent amb els cosins i veïns. En tinc un record molt bonic. La xef del restaurant de l’hotel, és com una germana per mi. Els estius, sempre anàvem amb la bicicleta amunt i avall i ens escapavem al poble veí a veure el Ramon i la seva colla. Ha estudiat cuina per tot el món . Fa un any que porta la cuina de l’hotel i és un èxit. Tenia pendent venir a veure-la i no m’ho puc creure, doble regal, Pau t’estimo, estic emocionada.
El meu avi sempre hi havia treballat aquí i recordo un dia en concret a les escales del molí d’Agullent. Abans d’acabar la feina, la meva mare m’hi portava amb ella quan venia a esperar a son pare a la sortida.
Des de petita, quan la seva mare li manava d’anar-hi, ella hi anava encantada. Aquella olor la feia salivar i se sentia molt contenta per anar a esperar al pare. La mare m’havia contat tantes històries i jo volia que arribés el dia d’anar-hi per primer cop.
El dia va arribar i jo no parava de donar saltirons i estar encantat per poder-lo veure amb els meus ulls. No obstant això, quin ensurt que em vaig donar. Mentre la mare buscava a l’avi per dins, un home amb la cara enfarinada s’apropava cap a mi i jo vaig anar corrent a buscar la mare mentre cridava:
– “Un fantasma! Un fantasma vé cap a mi!
De sobte, vaig trobar la mare i assenyalava a aquell “fantasma” i jo volia ficar-me sota les seves faldilles! Finalment la mare i el fantasma es desferen de riure i ella va respondre:
– Què tens por del teu avi?
– Acaba de caure’m un sac de farina a sobre. T’he vist i he vingut a dir-vos-ho però has començat a xisclar i no entenia el per què.
– Avi, ara que et miro millor, estàs molt graciós amb la cara així! Sembles un pallasso!
Les vegades que hi torno a aquest lloc, me’n recordo d’aquell fet. M’agrada reviure aquell moment i saber com de feliç eren aquells temps.
Des de petita, quan la seva mare li manava d’anar-hi, ella hi anava encantada. Aquella olor la feia salivar i se sentia molt contenta per anar a esperar al pare. La mare m’havia contat tantes històries i jo volia que arribés el dia d’anar-hi per primer cop.
El dia va arribar i jo no parava de donar saltirons i estar encantat per poder-lo veure amb els meus ulls. No obstant això, quin ensurt que em vaig donar. Mentre la mare buscava a l’avi per dins, un home amb la cara enfarinada s’apropava cap a mi i jo vaig anar corrent a buscar la mare mentre cridava:
– “Un fantasma! Un fantasma vé cap a mi!
De sobte, vaig trobar la mare i assenyalava a aquell “fantasma” i jo volia ficar-me sota les seves faldilles! Finalment la mare i el fantasma es desferen de riure i ella va respondre:
– Què tens por del teu avi?
– Acaba de caure’m un sac de farina a sobre. T’he vist i he vingut a dir-vos-ho però has començat a xisclar i no entenia el per què.
– Avi, ara que et miro millor, estàs molt graciós amb la cara així! Sembles un pallasso!
Les vegades que hi torno a aquest lloc, me’n recordo d’aquell fet. M’agrada reviure aquell moment i saber com de feliç eren aquells temps.
En Agullent existeix una llar singular, diferent a la resta, una que no compleix amb l’arquetip propi d’una llar, per això, tant gent del propi poble com estrangers, l’han visitada sense ser conscients. Es tracta d’una llar de pas i d’espera. Hi ha que la traspassa per arribar al seu destí, el Molí Fariner, i després torna a l’inici. També hi ha qui s’asseu i es passa l’estona llegint o fumant-se un cigarret. A poqueta nit, sol quedar-se gent jove, parelles d’enamorats i enamorades que aprofiten quan els carrers son buits. Eixa casa meua. Tan especial i tan bonica. Incomptables són les històries que he presenciat, però, per al meu parer, el més bell i fascinant, es contemplar la commoció de totes les persones que veuen el Molí, tan a prop i tan lluny al mateix temps de mi.
Tant de bo el poguera admirar, però sols sóc una flor vivint a les escales del Molí d’Agullent.
Si avui faig nou anys ja puc fer el meu somni realitat! Amb aquest pensament al cap s’ha llevat el petit Vicent, és tan directe, divertit, tot li és planer. Nou anys però amb un pensament clar, ja sap que vol pel seu futur. Alguns pensaran que han estat els seus pares però no, ell ho tenia ben clar. Ha estat una decisió que ha anat madurant com les espigues al camp i avui ho té ben decidit. S’ha posat la camisa blanca i a la seva cara pigada un somriure d’orella a orella i amb pas decidit a sortit de casa. Quan ha arribat al molí, no ha fet ni un sospir i li ha dit amb contundència: VULL SER MOLINER! El moliner d’Agullent quedà sorprès i immensament feliç. La història es repetia, ell era moliner per vocació. Satisfet de la seva feina, d’observar els dies, els sols i les llunes, demanant una bona collita, que les espigues siguin curulles de grans i poder oferir bona farina per fer el pa de cada dia.
Si avui faig nou anys ja puc fer el meu somni realitat! Amb aquest pensament al cap s’ha llevat el petit Vicent, és tan directe, divertit, tot li és planer. Nou anys però amb un pensament clar, ja sap que vol pel seu futur. Alguns pensaran que han estat els seus pares però no, ell ho tenia ben clar. Ha estat una decisió que ha anat madurant com les espigues al camp i avui ho té ben decidit. S’ha posat la camisa blanca i a la seva cara pigada un somriure d’orella a orella i amb pas decidit a sortit de casa. Quan ha arribat al molí, no ha fet ni un sospir i li ha dit amb contundència: VULL SER MOLINER! El moliner d’Agullent quedà sorprès i immensament feliç. La història es repetia, ell era moliner per vocació. Satisfet de la seva feina, d’observar els dies, els sols i les llunes, demanant una bona collita, que les espigues siguin curulles de grans i poder oferir bona farina per fer el pa de cada dia.
Per a mi és una corona, per a tu un conjunt de rames enrotllades. Per a mi és un vestit de princesa, per a tu simple franel·la. Per a mi és una poció dolenta, per a tu una cervesa. Per a mi es tracta de màgia, per a tu…de tecnologia.
Cada matí desperte cansada, amb la mirada perduda, fins que mire per la finestra i una forta sensació de vida m’inunda i recorre el meu cos. És en aquest precís moment quan els meus llavis somriuen amb passió: el dia acaba de començar, i amb aquest, totes les aventures que estan per vindre.
Hui és dimecres i he d’anar a per pa. Em pose el vestit i isc de casa. De camí, veig a tres xiquetes jugar i diversos gats passejar. De sobte, escolte una veu. Comença a fer vent, i les fulles cauen dels arbres cerimoniosament. Destaca, però, una fulla en concret; aquesta no cau sinó que avança flotant cap endavant, i jo la seguisc. Torne a sentir una veu i em parla d’un molí. Un molí? Oh, el molí del poble! Recórrec els carrers a pressa i les preguntes sobre què em trobaré allí m’agiten; una vareta? Un cavall? O potser, un príncep?
Arribe alterada a les escales del molí d’Agullent i faig un ràpid escrutini del lloc amb la mirada, però no trobe res. Ni cavall, ni vareta, i molt menys, un príncep. Mire la fulla en el sòl i cavil·le.
“M’ha tornat a passar…he fet cas a la maleïda bruixa i m’ha tornat a enganyar, però aquesta serà la última vegada. Ho jure”.
Cada matí desperte cansada, amb la mirada perduda, fins que mire per la finestra i una forta sensació de vida m’inunda i recorre el meu cos. És en aquest precís moment quan els meus llavis somriuen amb passió: el dia acaba de començar, i amb aquest, totes les aventures que estan per vindre.
Hui és dimecres i he d’anar a per pa. Em pose el vestit i isc de casa. De camí, veig a tres xiquetes jugar i diversos gats passejar. De sobte, escolte una veu. Comença a fer vent, i les fulles cauen dels arbres cerimoniosament. Destaca, però, una fulla en concret; aquesta no cau sinó que avança flotant cap endavant, i jo la seguisc. Torne a sentir una veu i em parla d’un molí. Un molí? Oh, el molí del poble! Recórrec els carrers a pressa i les preguntes sobre què em trobaré allí m’agiten; una vareta? Un cavall? O potser, un príncep?
Arribe alterada a les escales del molí d’Agullent i faig un ràpid escrutini del lloc amb la mirada, però no trobe res. Ni cavall, ni vareta, i molt menys, un príncep. Mire la fulla en el sòl i cavil·le.
“M’ha tornat a passar…he fet cas a la maleïda bruixa i m’ha tornat a enganyar, però aquesta serà la última vegada. Ho jure”.
A les escales del molí d’Agullent es trobava, quan ho va recordar. Per a ell, a eixa edat, sols eren que salmodies.
Seia al seu costat quan el sol de la vesprada ja no escalfava i feia tot el que li era manat: agafava els pimentons, grossos, fornits, verds com les fulles del carrascar. Ella calculava proporcions, posava l’aigua, les fulles de garrofer, la sajoliva.
Un deler el posseïa quan l’àvia tancava els pots de la salmorra. L’espera era dolenta, ho pensava amb rauxa. Eixa tomata que al mossegar-la, al centre, t’esguitava amb tot el seu suc, deixant llavoretes per la cara. Eixe pimentó cruixent que encara que agre esdevé un vici amb el seu explosiu, feréstec i refrescant regust.
Mai tornaria a tastar eixe regust. Sols li queda un dolorós record quan un bri de vent li du una olor avinagrat des del mercat. Aleshores es va adonar que no era dolent el deler, sinó el record, perquè res evoca el record millor, que una sensació. I res provocava més dolor de cor, al que mai tornaria a tastar un com aquell pimentó.
Seia al seu costat quan el sol de la vesprada ja no escalfava i feia tot el que li era manat: agafava els pimentons, grossos, fornits, verds com les fulles del carrascar. Ella calculava proporcions, posava l’aigua, les fulles de garrofer, la sajoliva.
Un deler el posseïa quan l’àvia tancava els pots de la salmorra. L’espera era dolenta, ho pensava amb rauxa. Eixa tomata que al mossegar-la, al centre, t’esguitava amb tot el seu suc, deixant llavoretes per la cara. Eixe pimentó cruixent que encara que agre esdevé un vici amb el seu explosiu, feréstec i refrescant regust.
Mai tornaria a tastar eixe regust. Sols li queda un dolorós record quan un bri de vent li du una olor avinagrat des del mercat. Aleshores es va adonar que no era dolent el deler, sinó el record, perquè res evoca el record millor, que una sensació. I res provocava més dolor de cor, al que mai tornaria a tastar un com aquell pimentó.
Era una mañana de invierno, de fondo se oía a Édith Piaf, ella secaba los platos y sus hijos de cuatro y siete años, revoloteaban como dos gorriones juguetones por la cocina.
A través de la ventana solo se veía un paisaje blanco y en calma sin ninguna actividad humana, después de que hubiese estado 6 días nevando.
Alguien entró en la casa, las risas cesaron y solo unos sollozos se oyeron al mismo tiempo que un plato se rompía al caer al suelo, seguido de un grito desgarrador al ver la presencia en la cocina de un hombre que llevaba en la mano un gran cuchillo del que goteaba sangre.
Después de una lucha frenética, un silencio crepuscular.
La imagen era dantesca, el rojo que se extendía por toda la cocina, contrastaba con el blanco que se veía a través de las ventanas.
Durante aquella lucha uno de los chicos, moribundo, salió de la casa arrastrándose en busca de ayuda, pero a duras penas pudo llegar a las escaleras del molino de Agullent, que estaba situado a 500 metros de la casa.
Antes de poder alcanzar el quicio de la puerta, desfalleció y hasta la mañana siguiente no fue encontrado por el molinero.
Su cuerpo helado y sin vida hacía presagiar la masacre que se iban a encontrar en la casa.
Ahora, 30 años después todo el pueblo sigue preguntándose qué pasó en esa casa y con recelo siguen mirándose unos a otros, sabiendo que uno de ellos podría explicarlo en primera persona
A través de la ventana solo se veía un paisaje blanco y en calma sin ninguna actividad humana, después de que hubiese estado 6 días nevando.
Alguien entró en la casa, las risas cesaron y solo unos sollozos se oyeron al mismo tiempo que un plato se rompía al caer al suelo, seguido de un grito desgarrador al ver la presencia en la cocina de un hombre que llevaba en la mano un gran cuchillo del que goteaba sangre.
Después de una lucha frenética, un silencio crepuscular.
La imagen era dantesca, el rojo que se extendía por toda la cocina, contrastaba con el blanco que se veía a través de las ventanas.
Durante aquella lucha uno de los chicos, moribundo, salió de la casa arrastrándose en busca de ayuda, pero a duras penas pudo llegar a las escaleras del molino de Agullent, que estaba situado a 500 metros de la casa.
Antes de poder alcanzar el quicio de la puerta, desfalleció y hasta la mañana siguiente no fue encontrado por el molinero.
Su cuerpo helado y sin vida hacía presagiar la masacre que se iban a encontrar en la casa.
Ahora, 30 años después todo el pueblo sigue preguntándose qué pasó en esa casa y con recelo siguen mirándose unos a otros, sabiendo que uno de ellos podría explicarlo en primera persona
Unes mans blanques com la flor del taronger. Estilitzades, primes, llargues. Amb dits fins, estrets, nivis. Amb artells sense arrugues ni nusos. Deliciosament perfectes.
– Ens acomiadarem després del concert a les escales del molí d’Agullent?
– No ho sé, Amanda… Les teus mans m’atabalen…
-Quina mania! A mi, les teues, m’agraden. Perquè m’hi pots transportar a paradisos que…
– No sé…Un esglai que em puja de peus a cervell, quan m’acarones…
– Oblida’l! I toca’m! Palpa’m! Podràs tenir a l’abast un tall tou, humit i tendre! Estova, pitja, prem, feny i pasta! Tota jo… i les teues mans!
Sempre, era exigent.
Les mans d’Amanda. Aquelles mans que interpretaven de forma harmoniosa i vibrant qualsevol música. Les mans que pitjaven frenèticament les tecles. Mans que enfollien un públic ardent de sons.
Amanda s’aixecà, de sobte. Aquells moviments de les natges mentre s’allunyava, em feren oblidar les mans. Es dirigí cap la gàbia del canari. L’obrí, i agafà l’ocell. Veia com la sina pujava i baixava, apretant. Un contrapunt escaient al moviment de les ales de l’ocellet, que doblà el cap.
-Només un exercici de dits, saps? – em va informar- I continuà: M’acompayaràs a la pròxima gira?
Vaig declinar l’oferiment. No en tenia desig. Ni esma. Ni coratge.
– Ens acomiadarem després del concert a les escales del molí d’Agullent?
– No ho sé, Amanda… Les teus mans m’atabalen…
-Quina mania! A mi, les teues, m’agraden. Perquè m’hi pots transportar a paradisos que…
– No sé…Un esglai que em puja de peus a cervell, quan m’acarones…
– Oblida’l! I toca’m! Palpa’m! Podràs tenir a l’abast un tall tou, humit i tendre! Estova, pitja, prem, feny i pasta! Tota jo… i les teues mans!
Sempre, era exigent.
Les mans d’Amanda. Aquelles mans que interpretaven de forma harmoniosa i vibrant qualsevol música. Les mans que pitjaven frenèticament les tecles. Mans que enfollien un públic ardent de sons.
Amanda s’aixecà, de sobte. Aquells moviments de les natges mentre s’allunyava, em feren oblidar les mans. Es dirigí cap la gàbia del canari. L’obrí, i agafà l’ocell. Veia com la sina pujava i baixava, apretant. Un contrapunt escaient al moviment de les ales de l’ocellet, que doblà el cap.
-Només un exercici de dits, saps? – em va informar- I continuà: M’acompayaràs a la pròxima gira?
Vaig declinar l’oferiment. No en tenia desig. Ni esma. Ni coratge.
Aquest dissabte va començar com tots, Joan es va alçar cap a les set del matí per anar a casa dels iaios. Li encantava anar, ell sabia que li esperava un bon desdejuni amb xocolata i dolços, entre altres coses. Després d’esmorzar va tornar a casa per elegir la vestimenta, hui era un dia especial.
Mireia, per la seua banda, va aprofitar el dissabte per a alçar-se un poc més tard. Tota la setmana s’alçava a les cinc del matí per anar a cuidar els cavalls amb el pare. Quan se’n va adonar eren les deu del matí, aleshores va haver d’afanyar-se per arribar a la cita a l’hora.
Joan es va enamorar d’ella al natural, sobretot, li encantaven les seues pigues. A ella li agradava Joan per la seua simpatia i rebel•lia. Els dos eren molt diferents, ella una xica de camp i ell un xic de cuitat.
Havien quedat al molí fariner d’Agullent, que es trobava a meitat camí de les seues cases. Joan va arribar puntual a les dotze, va haver d’esperar quasi trenta minuts a les escales del moli d’Agullent fins que Mireia va arribar. Els dos tenien vergonya no s’atrevien a saludar a l’altre. Mireia es va llançar directament als llavis de Joan qui va respondre sorprès.
Després d’aquella primer bes van estar parlant fins que es va fer hora de dinar i van haver d’acomiadar-se. Els dos sabien que no es tornarien a vorer fins el proper dissabte però estaven segurs de que l’espera valia la pena.
Mireia, per la seua banda, va aprofitar el dissabte per a alçar-se un poc més tard. Tota la setmana s’alçava a les cinc del matí per anar a cuidar els cavalls amb el pare. Quan se’n va adonar eren les deu del matí, aleshores va haver d’afanyar-se per arribar a la cita a l’hora.
Joan es va enamorar d’ella al natural, sobretot, li encantaven les seues pigues. A ella li agradava Joan per la seua simpatia i rebel•lia. Els dos eren molt diferents, ella una xica de camp i ell un xic de cuitat.
Havien quedat al molí fariner d’Agullent, que es trobava a meitat camí de les seues cases. Joan va arribar puntual a les dotze, va haver d’esperar quasi trenta minuts a les escales del moli d’Agullent fins que Mireia va arribar. Els dos tenien vergonya no s’atrevien a saludar a l’altre. Mireia es va llançar directament als llavis de Joan qui va respondre sorprès.
Després d’aquella primer bes van estar parlant fins que es va fer hora de dinar i van haver d’acomiadar-se. Els dos sabien que no es tornarien a vorer fins el proper dissabte però estaven segurs de que l’espera valia la pena.
Conta el pare Vicent que totes les nits, a les escales del Molid’Agullent, solia cantar un donyet.
Tan dolça era la seua veu que les xiques que treballaven en el molí arribaven un parell d’hores abans per poder-lo sentir.
Un dia una riuada es va portar al donyet i mai més es va saber d’ell.
Les xiques del molí van continuar anant prompte per si apareixia i mai va aparéixer… però cada nit se sent el seu cant entre els arbres, que plena de pau a tot el xicotet terme d’Agullent.
Tan dolça era la seua veu que les xiques que treballaven en el molí arribaven un parell d’hores abans per poder-lo sentir.
Un dia una riuada es va portar al donyet i mai més es va saber d’ell.
Les xiques del molí van continuar anant prompte per si apareixia i mai va aparéixer… però cada nit se sent el seu cant entre els arbres, que plena de pau a tot el xicotet terme d’Agullent.
Una parella de donyets d’unes terres llunyanes van vindre a estiuejar a Agullent.
Es van trobar postes de sol impressionants, olor de pi i de timonet, van sentir la calor de la seua gent.
L’últim dia asseguts a les escales del molí d’Agullent, sota un màgic mantell d’estrelles. Un dels donyets va declarar el seu amor a l’altre, que li va correspondre amb un bes més dolç que la mel.
Des d’aquell dia ja mai més van vindre a Agullent a estiuejar. Decidiren quedar-se a aquest meravellós poble, i no perdres ni un sol amaneixer, ni un sol capvespre. Viuen en un bonic pebràs al parc de la Creu, prop del molí on es robaren el cor.
Tots diuen que aquesta història és un conte que expliquen els iaios als seus néts per a que somriguen, i tinguen bonics somnis. Però puc assegurar-vos que els donyets viuen ací, entre flors i rises de xiquets. Els conec molt bé. Viuen ací al poble, puc dir-ho amb certesa…perquè sóc un d’ells.
Es van trobar postes de sol impressionants, olor de pi i de timonet, van sentir la calor de la seua gent.
L’últim dia asseguts a les escales del molí d’Agullent, sota un màgic mantell d’estrelles. Un dels donyets va declarar el seu amor a l’altre, que li va correspondre amb un bes més dolç que la mel.
Des d’aquell dia ja mai més van vindre a Agullent a estiuejar. Decidiren quedar-se a aquest meravellós poble, i no perdres ni un sol amaneixer, ni un sol capvespre. Viuen en un bonic pebràs al parc de la Creu, prop del molí on es robaren el cor.
Tots diuen que aquesta història és un conte que expliquen els iaios als seus néts per a que somriguen, i tinguen bonics somnis. Però puc assegurar-vos que els donyets viuen ací, entre flors i rises de xiquets. Els conec molt bé. Viuen ací al poble, puc dir-ho amb certesa…perquè sóc un d’ells.
En Agullent existeix una llar singular, diferent a la resta, una que no compleix amb l’arquetip propi d’una llar, per això, tant gent del propi poble com estrangers, l’han visitada sense ser conscients. Es tracta d’una llar de pas i d’espera. Hi ha que la traspassa per arribar al seu destí, el Molí Fariner, i després torna a l’inici. També hi ha qui s’asseu i es passa l’estona llegint o fumant-se un cigarret. A poqueta nit, sol quedar-se gent jove, parelles d’enamorats i enamorades que aprofiten quan els carrers son buits. Eixa casa meua. Tan especial i tan bonica. Incomptables són les històries que he presenciat, però, per al meu parer, el més bell i fascinant, es contemplar la commoció de totes les persones que veuen el Molí, tan a prop i tan lluny al mateix temps de mi.
Tant de bo el poguera admirar, però sols sóc una flor vivint a les escales del Molí d’Agullent.
Feia més de set anys que Martina no tornava al poble. Durant tota la seva adolescència, havia pasat les vacances compartint petons, abraçades i somnis de futur amb Joan. Cada nit de Sant Joan es retrobaven, i amb l’arribada de la tarde s’acomiadaven fins l’any següent, després de tres mesos de toneladas d’estima.
Però des que el seu amor d’estiu va decidir formar una família i tancar aquesta història, Martina no havia estat capaç de tornar-hi… Fins avui. Joan li va escriure un missatge dient-li que necessitava veure-la, que l’esperaria en el seu racó a mitjanit.
Va conduïr més de tres hores per arribar-hi. Joan l’esperava fumant als peus del molí. Ella es va apropar i li va agafar amb força les mans, intentant no tocar l’anell de casat que li recordava que ja no eren u. El va mirar als ulls, i sense pronunciar una paraula, li va dir quant l’estimava, quant el trobava a faltar, quant necessitava abraçar-lo i asfixiar la distància. Els seus ulls es van plenar de llàgrimes, i va voler demanar-li mil i una disculpes, però quan va intentar parlar, un petó li va fer callar, i per fi es van abraçar, i després de tants anys es van acomiadar fent l’amor per últim cop, com dues ànimes desolades a les escales del molí d’Agullent.
Però des que el seu amor d’estiu va decidir formar una família i tancar aquesta història, Martina no havia estat capaç de tornar-hi… Fins avui. Joan li va escriure un missatge dient-li que necessitava veure-la, que l’esperaria en el seu racó a mitjanit.
Va conduïr més de tres hores per arribar-hi. Joan l’esperava fumant als peus del molí. Ella es va apropar i li va agafar amb força les mans, intentant no tocar l’anell de casat que li recordava que ja no eren u. El va mirar als ulls, i sense pronunciar una paraula, li va dir quant l’estimava, quant el trobava a faltar, quant necessitava abraçar-lo i asfixiar la distància. Els seus ulls es van plenar de llàgrimes, i va voler demanar-li mil i una disculpes, però quan va intentar parlar, un petó li va fer callar, i per fi es van abraçar, i després de tants anys es van acomiadar fent l’amor per últim cop, com dues ànimes desolades a les escales del molí d’Agullent.
Ens reservàvem el pont de desembre per a fer-ho amb consciència. Jo, apassionada, gaudia a cor què vols. M’agradava treure i posar, provar nous escenaris… El meu home no. Ell és més de vinga, pim-pam, i en un moment havia acabat, i és clar, sempre era jo qui dirigia:
-Quin poc gust veure el cul aquí davant! Gira’l, suaument, i deixa a la vista allò és essencial! -li manava.
I així, traient i posant, van anar passant els anys… Però l’edat no perdona, i ell se’n va ressentir molt aviat. L’esquena, pobre. Tantes vegades carregada de sacs a les escales del molí d’Agullent… que segons què no podia fer-ho perquè quedava com un quatre, i el metge li havia recomanat una vida tranquil·la. Llavors vaig haver d’empescar-me-les i prescindir del seu joc.
Fins que el veí del replà es va oferir per fer-me tot el que el meu home tenia vetat. Pujava i baixava, treia i posava amb una destresa i habilitat que em deixaven meravellada.
L’estrella d’or de l’avet mai havia lluït tan alta i sublim; les guirnaldes, totes penjaven amb gràcia i mestria… I el pessebre… mare meva el pessebre! Hi va col.locar, amb picardia, la figura de l’arquer apuntant direct al cul del caganer, un polític del qual no en descobriré el nom.
En aquestes festes entranyables, em sabria molt greu ferir la sensibilitat dels qui amb ell combreguen.
-Quin poc gust veure el cul aquí davant! Gira’l, suaument, i deixa a la vista allò és essencial! -li manava.
I així, traient i posant, van anar passant els anys… Però l’edat no perdona, i ell se’n va ressentir molt aviat. L’esquena, pobre. Tantes vegades carregada de sacs a les escales del molí d’Agullent… que segons què no podia fer-ho perquè quedava com un quatre, i el metge li havia recomanat una vida tranquil·la. Llavors vaig haver d’empescar-me-les i prescindir del seu joc.
Fins que el veí del replà es va oferir per fer-me tot el que el meu home tenia vetat. Pujava i baixava, treia i posava amb una destresa i habilitat que em deixaven meravellada.
L’estrella d’or de l’avet mai havia lluït tan alta i sublim; les guirnaldes, totes penjaven amb gràcia i mestria… I el pessebre… mare meva el pessebre! Hi va col.locar, amb picardia, la figura de l’arquer apuntant direct al cul del caganer, un polític del qual no en descobriré el nom.
En aquestes festes entranyables, em sabria molt greu ferir la sensibilitat dels qui amb ell combreguen.
Allà a l’ombra que feien els pins i les carrasques, Natàlia es refugiava del calor sufocant de l’estiu, que ofegava com cada any la Vall d’Albaida. Jugava nerviosa amb una càmera de fotos que de segur tenia més anys que ella. “Aquesta càmera capta el que ningú pot veure” li va dir el seu avi quan li la va donar. El seu avi, al que tant va estimar, va passar els últims anys de la seua vida apegat a aquella maquineta antiquada, mirant sempre pel seu visor enfosquit, passejant per cada racó i cada carrer del poble, sempre buscant als seus amics, a la seua dona, als seus germans, als seus pares. A tots aquells que ja no podia tocar i als quals ja no podia veure de qualsevol manera. Sols amb aquella càmera podia captar les seues imatges durant un moment. Deia que la vegada que millor els va veure va ser a prop del molí d’Agullent. Però la seua neta sols l’escoltava per compassió cap a un home que havia perdut el cap després de perdre tant i a tants. “Gasta-la si vols, ara és teua” va dir a Natàlia dies abans de morir. Anys després, la jove va assistir a altra mort, la del seu marit. Desesperada i sense poder dormir, Natàlia va recordar la càmera de l’avi. I ara estava allí plantada, a les escales del molí d’Agullent, amb la càmera a l’altura del seu estómac, sense respirar. Va prémer un botó per fer una foto, però mai la va mirar. Mai no va tornar a parlar de la càmera del seu avi.
A les escales del molí d’Agullent ens vam veure per última vegada.
Era el nostre racó secret. On acostumàvem a trobar-nos. On el món desapareixia i tot era possible. Allí deixàvem passar les hores. Només tu i jo, i el vell molí.
Ens sentíem culpables, incompresos, delinqüents,… Però també valents, desafiants, somniadors. Vençuts per la necessitat, com el lladre que furta una barra de pa per sobreviure, com el tros de fusta arrossegat per la mar. Aquell molí era la nostra presó i la nostra llibertat.
El 30 de març tot es precipità. Et vaig trobar assegut a les escales del molí, com tantes altres vegades. Però aquell dia seria diferent. No m’esperaves amb el teu somriure optimista. Les coses no anaven gens bé. La guerra estava perduda. Els nacionals envaien València i els republicans fugien per salvar la vida. No podies quedar-te allí més temps.
Et vaig agafar les mans amb força. No entenia per què el món era tan injust. Però no hi havia cap altra opció. L’alternativa era la mort.
De sobte vam escoltar veus que s’apropaven. El temps s’havia esgotat. En un instant em vas agafar la mà, em vas besar i vas desapareixer de la meua vida per sempre. Part de mi se´n acabava d’anar amb tu. Dins de mi alguna cosa s’havia trencat.
Lentament vaig obrir el puny i vaig observar la figureta que m’havies donat just abans de fugir. Era un molí. Una llàgrima escapà dels meus ulls sense remei.
Era el nostre racó secret. On acostumàvem a trobar-nos. On el món desapareixia i tot era possible. Allí deixàvem passar les hores. Només tu i jo, i el vell molí.
Ens sentíem culpables, incompresos, delinqüents,… Però també valents, desafiants, somniadors. Vençuts per la necessitat, com el lladre que furta una barra de pa per sobreviure, com el tros de fusta arrossegat per la mar. Aquell molí era la nostra presó i la nostra llibertat.
El 30 de març tot es precipità. Et vaig trobar assegut a les escales del molí, com tantes altres vegades. Però aquell dia seria diferent. No m’esperaves amb el teu somriure optimista. Les coses no anaven gens bé. La guerra estava perduda. Els nacionals envaien València i els republicans fugien per salvar la vida. No podies quedar-te allí més temps.
Et vaig agafar les mans amb força. No entenia per què el món era tan injust. Però no hi havia cap altra opció. L’alternativa era la mort.
De sobte vam escoltar veus que s’apropaven. El temps s’havia esgotat. En un instant em vas agafar la mà, em vas besar i vas desapareixer de la meua vida per sempre. Part de mi se´n acabava d’anar amb tu. Dins de mi alguna cosa s’havia trencat.
Lentament vaig obrir el puny i vaig observar la figureta que m’havies donat just abans de fugir. Era un molí. Una llàgrima escapà dels meus ulls sense remei.
Hoy es un día muy especial. Lo recuerdo como si fuera ayer. Mis padres decidieron ir de vacaciones rurales. Querían unas vacaciones tranquilas, con mucha naturaleza, para desconectar.
¿Qué haría un adolescente en un pueblo tan pequeño?
Llegamos a la calle Sant Roc, allí se encontraba nuestro hotel, el Benicadell. Una vez instalado decidí ir a descubrir las calles. Recuerdo cuando llegué a las escaleras del molí, y te vi. Desde ese día ya sabía que mi corazón nunca seria mío al cien por cien. Cuando reaccione, ya no estabas. Pensé que hubiera sido bonito poder conocerte, pero a mí nunca me pasaban cosas buenas. Decidí buscarte, ya tenia un aliciente en estas vacaciones.
Esa noche fui con mis padres a la famosa noche de les Fogueres d’Agullent, y allí nos conocimos, con las antorchas y farolillos, nos dimos un beso. Desde ese momento me enamore de la que hoy día es mi mujer. El tiempo nos dio la razón. De un viaje que estaba predestinado al fracaso y a peleas familiares, surgió el amor verdadero.
Por desgracia hoy tengo que despedirme de ti. Hemos tenido una gran lucha con la enfermedad, al final no pudimos ganarla. Tú te llevaste la peor parte.
Esta claro que no había mejor sitio para tu descanso, que en donde te vi por primera vez. En las escaleras del molí d’Agullent. Aquí respiraras paz y tranquilidad mi amor.
Siempre en mi corazón.
¿Qué haría un adolescente en un pueblo tan pequeño?
Llegamos a la calle Sant Roc, allí se encontraba nuestro hotel, el Benicadell. Una vez instalado decidí ir a descubrir las calles. Recuerdo cuando llegué a las escaleras del molí, y te vi. Desde ese día ya sabía que mi corazón nunca seria mío al cien por cien. Cuando reaccione, ya no estabas. Pensé que hubiera sido bonito poder conocerte, pero a mí nunca me pasaban cosas buenas. Decidí buscarte, ya tenia un aliciente en estas vacaciones.
Esa noche fui con mis padres a la famosa noche de les Fogueres d’Agullent, y allí nos conocimos, con las antorchas y farolillos, nos dimos un beso. Desde ese momento me enamore de la que hoy día es mi mujer. El tiempo nos dio la razón. De un viaje que estaba predestinado al fracaso y a peleas familiares, surgió el amor verdadero.
Por desgracia hoy tengo que despedirme de ti. Hemos tenido una gran lucha con la enfermedad, al final no pudimos ganarla. Tú te llevaste la peor parte.
Esta claro que no había mejor sitio para tu descanso, que en donde te vi por primera vez. En las escaleras del molí d’Agullent. Aquí respiraras paz y tranquilidad mi amor.
Siempre en mi corazón.
A les escales del molí d’Agullent hi havia pluja i feia vent.
Només el color roig del seu paraigües li donava un punt de color a l’escena.
Ella estava allí assentada, com cada dotze de novembre; amb els ulls mirant allà lluny, sense saber molt bé cap on, però recordant, sempre recordant.
Mai fins a aquell día havia plogut un dotze de novembre, mai fins a aquell día el color gris havia predominat al paisatge, però sempre havia sigut gris al seu cor de tanta nostàlgia.
I és que, un dotze de novembre de ja feia uns anys, sense cap motiu, va oblidar una melodía que sempre cantava a les portes del molí. Sempre cantava la cançoneta que la seua iaia li havia ensenyat quan era molt menuda a aquelles mateixes escales.
Com que era molt introvertida i vergonyosa, no havia mai compartit la seua història, i per això es refugiava a les escales, sempre desitjant recordar la cançó oblidada.
Aquell día era diferent als altres, gris i plujós, amb el paraigües roig com a refugi.
Aquell dia el goteig de la pluja trencava el silenci al caure al paraigües, xop, xipi-xop, xipi-xixi-xipi, xop…
Una pluja perfectament acompasada xop, xipi-xop, xipi-xipi-xipi, xop…
Aquell dia, com si el temps mai haguera passat, la màgia va fer-se present en forma de música. Va recordar la melodía perduda, la melodía de la cançó més estimada i més desitjada; la cançó de la plutja, la cançó de la iaia.
Només el color roig del seu paraigües li donava un punt de color a l’escena.
Ella estava allí assentada, com cada dotze de novembre; amb els ulls mirant allà lluny, sense saber molt bé cap on, però recordant, sempre recordant.
Mai fins a aquell día havia plogut un dotze de novembre, mai fins a aquell día el color gris havia predominat al paisatge, però sempre havia sigut gris al seu cor de tanta nostàlgia.
I és que, un dotze de novembre de ja feia uns anys, sense cap motiu, va oblidar una melodía que sempre cantava a les portes del molí. Sempre cantava la cançoneta que la seua iaia li havia ensenyat quan era molt menuda a aquelles mateixes escales.
Com que era molt introvertida i vergonyosa, no havia mai compartit la seua història, i per això es refugiava a les escales, sempre desitjant recordar la cançó oblidada.
Aquell día era diferent als altres, gris i plujós, amb el paraigües roig com a refugi.
Aquell dia el goteig de la pluja trencava el silenci al caure al paraigües, xop, xipi-xop, xipi-xixi-xipi, xop…
Una pluja perfectament acompasada xop, xipi-xop, xipi-xipi-xipi, xop…
Aquell dia, com si el temps mai haguera passat, la màgia va fer-se present en forma de música. Va recordar la melodía perduda, la melodía de la cançó més estimada i més desitjada; la cançó de la plutja, la cançó de la iaia.
—Com de bé estem a les escales del Molí d’Agullent!
—Ben certa iaia, molt boniques.
—Hui m’ha cridat el Joan que ens veien aquí a les sis en punt. ¿Quina hora és?
—Són les dotze del matí –vaig respondre com tots els dimecres. Aquest dia en acabar el meu torn de treball en venia cap al poble per a passar una estoneta amb la meua àvia.
—Ah, les dotze, sí! Les dotze, l’altre dia la Maria ens va dir que quedàvem ara en aquest joc. Ets tu, Maria?
—No àvia, jo sóc la teua néta Carla.
—I que fas en aquest lloc? Jo he quedat ara amb el Joan a les sis en punt.
On està el Ruffet? Cal posar-li el menjar.
—No patisques àvia, ja ha menjat molt.
Pot ser el que diuen els mèdics com Alzhèimer per a mi la meua àvia te’l cap ple de grans records i d’experiències amb els seus amics, té de tantes que sempre té totes les idees passejant en la seua ment. Ha sigut i és una dona molt forta i sempre ha volgut solucionar tots els problemes, els d’uns i d’altres.
Ara és ella la que s’ha de deixar cuidar. Tots els dimecres camine amb ella pel poble i sempre espera en el mateix lloc, a les escales, es posa a mirar-les i espera a tots els seus amics amb els qui ha jugat tant.
—Ben certa iaia, molt boniques.
—Hui m’ha cridat el Joan que ens veien aquí a les sis en punt. ¿Quina hora és?
—Són les dotze del matí –vaig respondre com tots els dimecres. Aquest dia en acabar el meu torn de treball en venia cap al poble per a passar una estoneta amb la meua àvia.
—Ah, les dotze, sí! Les dotze, l’altre dia la Maria ens va dir que quedàvem ara en aquest joc. Ets tu, Maria?
—No àvia, jo sóc la teua néta Carla.
—I que fas en aquest lloc? Jo he quedat ara amb el Joan a les sis en punt.
On està el Ruffet? Cal posar-li el menjar.
—No patisques àvia, ja ha menjat molt.
Pot ser el que diuen els mèdics com Alzhèimer per a mi la meua àvia te’l cap ple de grans records i d’experiències amb els seus amics, té de tantes que sempre té totes les idees passejant en la seua ment. Ha sigut i és una dona molt forta i sempre ha volgut solucionar tots els problemes, els d’uns i d’altres.
Ara és ella la que s’ha de deixar cuidar. Tots els dimecres camine amb ella pel poble i sempre espera en el mateix lloc, a les escales, es posa a mirar-les i espera a tots els seus amics amb els qui ha jugat tant.
Novembre 1425. Era un matí fresc i encara el gebre no havia aparegut. En Bernat, com cada dia s’aixecà ben fosc i es dirigí al molí per començar a moldre blat. Era quaresma i s’havien de fer les coques amb aladrocs.
Des que era un infant treballà al costat del pare, que va morir de pesta. Va conèixer a la Justa de petit, al camp, els seus rinxols daurats entre les espigues el van seduir. Van casar-se als 16 anys i ara tenien un parell de xics. Era dins mirant que el blat fos prou sec per la pedra i llavòs, va veure a les escales del molí d’Agullent un home prim, barbut, que semblava un Crist baixat de la creu, que el mirava fixament amb un ampli somriure.
Qui sou? -Daniel, Daniel Jordà – digué – sóc flequer i vinc de molt, molt lluny.
Tenia un accent estrany però el deixà passar. Parlava de farines i noms que no entenia i tocava els grans amb delicadesa i admiració. En Bernat era feliç de trobar algú amb qui parlar de tot això, tot i que, sovint tenien que parar per entendres. El temps va volar. El van despertar les campanes de l’esglèsia, s’havia dormit sobre el petit banc de pedra. Va sentir-se trist, aquell desconegut l’havia fet sentir feliç per unes hores amb un intens benestar. S’aixecà i anà cap a la porta. Al terra hi havia un petit rectangle estrany amb el dibuix d’unes taques de colors i unes lletres que no sabia llegir – Daniel Jordà, flaquer, 2019.
Des que era un infant treballà al costat del pare, que va morir de pesta. Va conèixer a la Justa de petit, al camp, els seus rinxols daurats entre les espigues el van seduir. Van casar-se als 16 anys i ara tenien un parell de xics. Era dins mirant que el blat fos prou sec per la pedra i llavòs, va veure a les escales del molí d’Agullent un home prim, barbut, que semblava un Crist baixat de la creu, que el mirava fixament amb un ampli somriure.
Qui sou? -Daniel, Daniel Jordà – digué – sóc flequer i vinc de molt, molt lluny.
Tenia un accent estrany però el deixà passar. Parlava de farines i noms que no entenia i tocava els grans amb delicadesa i admiració. En Bernat era feliç de trobar algú amb qui parlar de tot això, tot i que, sovint tenien que parar per entendres. El temps va volar. El van despertar les campanes de l’esglèsia, s’havia dormit sobre el petit banc de pedra. Va sentir-se trist, aquell desconegut l’havia fet sentir feliç per unes hores amb un intens benestar. S’aixecà i anà cap a la porta. Al terra hi havia un petit rectangle estrany amb el dibuix d’unes taques de colors i unes lletres que no sabia llegir – Daniel Jordà, flaquer, 2019.
A les escales del moli fariner
hi ha un gat negre que mira
com passa mansa la vida
hi ha un gat negre que mira
com passa mansa la vida
Maria estrena esportives noves.
Ix de casa, corre carrer avall
i veu un gat negre amb pitet blanc
a les escales del moli fariner.
El gat la mira, indolent.
Maria puja les escales,
toca el gat i bota:
vol volar com un teuladí,
pero cau dins d’una bassa.
A les escales del moli fariner
hi ha un gat negre que mira
com passa mansa la vida
Maria estrena sandalies noves.
Ix de casa, camina carrer avall
i veu un gat negre amb corbata blanca
a les escales del moli fariner.
El gat la mira, i badalla.
Maria puja les escales, acaricia el gat
i espera, mentres canta fluixet com una cadernera,
Arriba un xicon i l’agarra de la ma.
A les escales del moli fariner
hi ha un gat negre que mira
com passa mansa la vida
Maria no estrena:
al seu xicon no li agrada ballar,
ni cantar,
ni mai ha volat.
No li agrada que porte minifalda,
ni que parle amb altres xicons.
Anit li va alçar la má
i un gat negre amb camisa blanca
es va tornar pantera per defensar-la
Maria s’asenta a les escales del moli fariner.
El gat s’acosta,
refrega el cap contra les cames d’ella
i miren juns com s’en va el dia,
mentres Maria torna a cantar
com un verderol.
A les escales del moli fariner
hi ha un gat negre que mira
com passa mansa la vida
Conta que és un poble tan bonic,com les estreles de L’Infinit i el Sol li dona vida al nou dia. Els habitants d’aquest municipi de la Vall treballen i cuiden les seues terres com si fora la xiqueta dels ses ulls. S’alimenten i viuen d’elles. Però els temps canvien per a bé, modernismes i tecnologies noves, que fa temps van entrar per a fer fàcils les seues vides diàries. El que no canviarà mai, és que a les escales del molí d’Agullent , hi ha una font plena d’hedra tan verda , fresca , neta i clara com els teus ulls que mai em canse de mirar, i m’enamoren com mai.
Recorde que allí et vaig prometre que sempre estaria al teu costat , seria el pare dels teus fills.
Et vaig jurar fidelitat com una unió en comunió, que ningú podrà entendre mai.
Perquè l’estima es això, viure un per a l’altre, beure l’aire que respirem.
Els nostres fills són l’herència del nostre amor , on ells continuaran assaborint aquesta aigua de la font del molí.
Allí et vaig fer el primer bes, aquell que mai oblidarem i viurà sempre molt a dins dels nostres pensaments.
La vida va passant i anem fent-se majors…
La vida , és un regal.
Gaudim-la.
I com sempre et done un abraç, peró recorda aquell bes.
Recorde que allí et vaig prometre que sempre estaria al teu costat , seria el pare dels teus fills.
Et vaig jurar fidelitat com una unió en comunió, que ningú podrà entendre mai.
Perquè l’estima es això, viure un per a l’altre, beure l’aire que respirem.
Els nostres fills són l’herència del nostre amor , on ells continuaran assaborint aquesta aigua de la font del molí.
Allí et vaig fer el primer bes, aquell que mai oblidarem i viurà sempre molt a dins dels nostres pensaments.
La vida va passant i anem fent-se majors…
La vida , és un regal.
Gaudim-la.
I com sempre et done un abraç, peró recorda aquell bes.
Tot va començar de manera gairebé casual mentre passejava pel poble. Els darrers mesos havien estat difícils: la malaltia de la seva mare, la ruptura amb la seva parella de tants anys, etc. Tot semblava estar capgirat i no era la persona més flexible del món a l’hora d’acceptar els canvis. Malgrat tot, la Laura era molt forta, molt més del que ella imaginava.
Aquella tarda els núvols enterenyinaven el cel deixant deixant entreveure petites escletxes de llum. El vent acaronava suaument les seves galtes rosades pel fred mentre despentinava els seus cabells color mel. Va aixecar la mirada i no s’ho podia creure: era la Maria davant les escales del molí d’Agullent. Havien passat molts anys des del darrer cop que havien coincidit, ja que la seva amiga havia marxat a Nova York per motius professionals. Però havia tornat ja que enyorava massa les seves arrels. Van abraçar-se amb tendresa. En aquell moment sobraven les paraules. Després, van començar a xerrar sense parar. La Maria li va explicar que s’havia aficionat a córrer un any enrere en un moment personal pèssim. Des d’ aleshores, havia après que cada kilòmetre recorregut era un pas endavant. I així va engrescar la Laura per a entrenar. Al cap d’uns mesos ja corrien curses juntes.
I, sense adonar-se’n, la Laura va posar-se en forma, va tornar a creure en sí mateixa i en que el més important és no donar-se mai per vençuda.
Aquella tarda els núvols enterenyinaven el cel deixant deixant entreveure petites escletxes de llum. El vent acaronava suaument les seves galtes rosades pel fred mentre despentinava els seus cabells color mel. Va aixecar la mirada i no s’ho podia creure: era la Maria davant les escales del molí d’Agullent. Havien passat molts anys des del darrer cop que havien coincidit, ja que la seva amiga havia marxat a Nova York per motius professionals. Però havia tornat ja que enyorava massa les seves arrels. Van abraçar-se amb tendresa. En aquell moment sobraven les paraules. Després, van començar a xerrar sense parar. La Maria li va explicar que s’havia aficionat a córrer un any enrere en un moment personal pèssim. Des d’ aleshores, havia après que cada kilòmetre recorregut era un pas endavant. I així va engrescar la Laura per a entrenar. Al cap d’uns mesos ja corrien curses juntes.
I, sense adonar-se’n, la Laura va posar-se en forma, va tornar a creure en sí mateixa i en que el més important és no donar-se mai per vençuda.