“S’equivocava. Però al molí d’Agullent…”

III Concurs de Microrelats ‘Molí Fariner Agullent’ (2020)

Microrelats guanyadors

1r Premi

Vicent aparcà el seu turisme de motor elèctric en un silenci esquinçat només pel cant de les oronetes. Eixí del cotxe, ella esperava vora la paret recoberta d’heura de la casa rural.
Després de tants anys, li confessaria que al seu costat el seu cor bategava com una supernova a punt d’esclatar i omplir de llum aquest món brut i trist.
Els cabells de coure d’ella feien joc amb la tintura roja de la façana, era tan bonica que no dubtà més i travessà l’horitzó d’esdeveniments. S’endinsà en aquells ulls d’atzabeja que aixoplugaven un forat negre massiu de misteris, i li amollà sense preàmbuls:
– Cristina, t’estime!
Un instant infinit. S’horroritzà. I si li donava carabasses? Els rellotges, i l’univers, es congelaren, les lleis de la física quedaren fetes miques. S’equivocava.
Però al molí d’Agullent en realitat esdevingué una altra anomalia quàntica, capaç fins i tot de capgirar la teoria sobre l’espaitemps més agosarada, i la provocà, sens dubte, el somrís lluent de la noia confirmant-li que no s’equivocava: s’escoltà el xerricar melòdic de la sénia rodant de nou, el frec compassat de la mola, i tot seguit la veuarra del moliner cridant imperatiu:
– Cento, cague en la mar, tros de malfaener! Continua carregant sacs de farina al carro!
Cristina xiuxiuejà a l’altra banda del forat de cuc:
– Tranquil, ves-hi, la feina és el primer. Jo t’espere ací, ara.
Antoni Sanxis CuestaEl pont d'Einsten-Rosen

2n Premi

La brisa bufa fort de matinada. Feia fred i la bufanda no em tapava del tot el coll. Creia estar sol pels carrers molls de la vila adormida, però tu eres allà, asseguda a un racó del teu petit balcó mentre prenies un cafè calent que t’entelava les ulleres quan te l’apropaves als llavis. Llavis que es tornaven una mica més rosats quan t’apartaves la tassa de la boca. Reies, no sé per què reies, però se’t veia feliç i a mi, inconscientment, em treies un somriure que em feia ser feliç. Cursi pot ser? Ho és, però supose que després de tantes tristeses i d’un any marcat per la foscor, em feies somriure. Un somriure que no podies apreciar amb normalitat, ja que la mascareta em tapava gran part del rostre… No saps com trobe a faltar veure somriure amb normalitat! Veure i viure una bona rialla pel carrer! Supose que no ens fixàvem amb aquests petits detalls abans que una pandèmia ens tragués les petites coses del nostre dia a dia.

De cop i volta, em vas mirar. Jo et vaig tornar la mirada. Vas alçar la mà per saludar i jo vaig començar a imitar el teu gest mentre empetitia els ulls perquè entengueres que et somreia sota la mascareta. La bufanda va volar i tu des del balcó veies com s’enlairava.

– Es mullarà! – Cridava una veu dins meu.

S’equivocava. Però al Molí d’Agullent hi ha una alta enfiladissa on la bufanda s’hi va quedar enganxada. Reies des del teu balcó i jo reia també.

Xavier Blanco FernándezEl balcó

3r Premi

Li havia dit que l’enyorava. Li havia escrit, cada dia, cent paraules d’amor.
Havia estimat els seus cabells —que sempre ballaven— i les seves mans —que sempre es movien— i els seus ulls —que sempre brillaven.

L’enyorava. Li escrivia. L’estimava. No ho podia evitar.
Havia estimat les passejades per Agullent —fa bon temps avui, no?— i el pa amb xocolata de la fleca —una tauleta de regal?— i les nits comptant estels al molí —demana un desig.
I aquells cabells —que es confonien amb la terra— i aquelles mans —que mai paraven quietes— i aquells ulls —que no deixaven de somniar.
Li escrivia. L’enyorava. L’estimava. No obtenia resposta.
Un mot —massa dolç, potser?— i una frase —no sona bé— i un paràgraf —torno a començar?.
I estripar cada dia mil papers —sembla que no em preocupa el medi ambient— i pensar mil maneres d’ordenar les paraules —sembla que cap és bona— i esperar impacientment una resposta —sembla que mai arribarà.
L’estimava. L’estimava. L’estimava. No ho podia oblidar. Mai ho podria oblidar.

Pensava que també l’havia estimat. Pensava que els sentiments eren compartits. Pensava que tornaria a ballar —amb els seus cabells— i a moure’s —amb les seves mans— i a brillar —amb els seus ulls.
S’equivocava. Però al molí d’Agullent sempre hi hauria un racó per la soledat. Per començar de nou. Per oblidar.

Iris Martí PujolràsOblidar

4t Premi

Me’l mirava mentre recuperava l’alè després de descarregar el sac que duia. Era foraster del cert. El delatava la seva roba, motxilla atrotinada i rostre colrat de sol. Duia barret d’ala que no amagava el blanc de la pell pigada, lluny de les tonalitats brunes nostres. El seu caminar vestit de parsimònia relatava l’absència del temps. Mentre rosegava un bri verd contemplava els núvols com si necessités trobar una forma recognoscible. Observava les seves botes molt gastades que em parlaven de dies trepitjats. Per un instant em va observar entre núvols i va desestimar la recerca cel enllà i es va acostar. Va saludar a l’antiga, una mà al barret, i en un anglès greu em va regalar uns mots poc entenedors per a mi. Un somriure ample el dibuixava, i l’esforç de vocalitzar paraules en la meva llengua em remetien a que ja feia dies que s’estava. A les meves oïdes van aterrar paraules que em van transportar a la lectura del Quixot. Jo no era cavaller ni ell cap escuder, i sense una bella donzella entre els seus mots, em va semblar que s’interessava pel molí de la vila. M’assenyalava, entre dits juganers al mòbil, cap als turons al meu darrera. Ell o el seu aparell s’equivocava. Però al Molí d’Agüllent, si n’era l’objectiu, s’hi arribava per l’altre extrem. Em va convidar a un glop de la seva cantimplora mentre amb gests mímics jo el convidava a guiar-lo cap a l’indret gegant.
Joan HostaGegants que no són

5e Premi

La vida l’havia portat a viatjar, formava part de la seva feina.
Pensava que ja ho havia vist i sentit tot, que no quedava res nou.
S’equivocava.
Però al molí d’Agullent hi va trobar una sorpresa inesperada.
A vegades, la vida ens sorprèn amb el mes petits del detalls que poden canviar tota una vida.
S’hi va trobar una persona, amb un cafè, un cafè amb gel.
Va aixecar la vista, es van quedar mirant.
Saps – va dir la persona que estava amb el cafè– la vida es cafè amb gel.
Les persones som glaçons, ens pensem que som durs, pensem que son freds, brillem com petits òpals blancs a la llum del sol. El cafè es com la vida molts cops: bull, negra, aromàtica, amarga; però amb sucre, el cafè, es mes dolç, passa millor
Adoro el soroll que fa el gel, com es trenca però també el poleix, el fa un diamant que brilla a la llum del sol.
Ell glaço pot estar sol. Aquest es pot dissoldre amb el cafè, desapareix, o convertir el gel amb una petita joia.
Si n’hi ha dos, també poden desaparèixer, esquerdar-se, polir-se, poden estar separats o junts. Després, depèn de com es remou el cafè, depèn de la qualitat del gel. A vegades continuen units com un sol glaço, altres cops es tornen a separar; algun cop, es produeixen resquills, petites perles que son una miniatura dels glaçons units.
I aquesta persona, la persona que s’equivocava, va demanar:
Si us plau, un cafè, una cafè amb gel. Amb dos glaçons…
Samuel ArgentoLa Vida es Cafè amb Gel