“Hi havia molta feina per davant”

IV Concurs de Microrelats ‘Molí Fariner Agullent’ (2021)

Microrelats guanyadors

1r Premi

Va ser diumenge. Al molí hi havia molta feina per davant però jo no tenia cap gana de fer-ne. Ja se sap: feina de diumenge, el dimoni se la menge. Darrere d’uns sacs vaig trobar un refugi per allunyar-me del tràfec i poder fumar plàcidament un cigarret. Unes veus van pertorbar la meua pau, i com se sol dir, per allò que no es coneix, la curiositat creix.
—Vine ací, Laureta meua! —i Laureta s’entregava encisada al seu amant.
Aquella veu inconfusible pertanyia a Roc, l’encarregat, que amb delit besava furtivament Laureta, casada amb Toni, pastor d’ofici. Ja ho diu la dita: ovella sense pastor, recapte pel llop. Vaig sentir llàstima per Toni, que havia de sumar dues banyes més al seu ramat.
Per por a ésser descobert, vaig esclafar la burilla contra terra, no fóra cas que el fum alertara els furtius amants. Massa tard. Laureta va escampar el poll i Roc s’apropà al meu amagatall.
—Qui hi ha? —va dir autoritari. Jo vaig eixir del cau amb una fingida submissió. —Altra vegada fent el gos? És que vols perdre la feina?
Amb un somriure lacònic vaig regalar-li un refrany:
—Ahir pastor, avui senyor.
De seguida va comprendre que la meua feina no era l’única cosa que estava en risc. I a bon entenedor, breu parlador.
—Ja veig. Fuma’t un altre cigarret, posa’t a treballar i tot oblidat—rematà. Mentre s’allunyava va recitar una dita que amaga una veritat eterna —home refranyer, gos i malfaener.
Jordi Pla PortaHome refranyer...

2n Premi

El nostre era un amor prohibit: tu volies però no podies; jo podia i els remordiments no em deixaven… què podíem fer davant d’aquesta situació tan incòmoda? Deixar-nos portar per la passió, per la luxúria, que els nostres cossos i els nostres fluids es fongueren en un només.
En el molí, a regna solta, deixàvem que el sexe ens emborratxara i ens consumira. D’estar un dins de l’altra, no trobàvem l’hora de parar: era un exercici extenuant, ja que hi havia molta feina per davant.
Els teus ferms pits m’embogien d’una manera irremeiable; movies els llavis amb voluptuositat i els sacs de farina eren el nostre llit nupcial. Estàvem entregats a l’art d’estimar i, no volíem parar. No podíem!
Per què tant de plaer? Pot ser perquè jugàvem a un joc perillós, o potser perquè ho assaboríem bé. No ho sé. El que sí que sé és que els nostres cossos, així com les nostres ments, estaven d’acord a pecar. La nostra vehemència, seria la nostra desolació.
Només podem emmudir, callar aqueixes trobades furtives i esperar el perdó.
El molí sempre ho sabrà, i els sacs de farina seran els nostres còmplices.
Francisco Blasco VañóEl molí ho sap

3r Premi

El meu avi no parlava molt, deia l’imprescindible sense mirar-te, entre dents, com si fora una energia malgastada. No m’ha deixat converses o batalletes antigues comptades, no vaig cavalcar sobre els seus genolls ni va usar el dret no escrit a consentir-me. Tampoc va ser afable, va demostrar més afecte als brots d’un planter que a la seua néta, potser no ho va saber fer d’una altra manera, no li ho retrac ni li guarde rancor. Jo passava el temps ociós observant-lo, tafanejant a l’horta a una certa distància, no es mostrava molest si no feies moltes preguntes ni molt soroll. No infonia por ni recel, sinó respecte i duresa.
El recorde recolzat en l’aixada mirant el sòl, etiquetant llavors en pots de vidre i sopant amb la camisa desbotonada, acompanyat sols d’una bóta de vi. Tire la vista arrere i trac el cap a aquell lloc tan nítid i envolupant que puc sentir com cessa el grinyol dels grills en advertir la meua presència i envege a aqueixa xiqueta que va tindre el privilegi de percebre amb tots els sentits aqueix terreny tan seu on sempre hi havia molta feina per davant i on passava les hores absent. M’ha llegat l’essencial, la consciència i el respecte pels recursos, la riquesa concentrada en fruits, una manera de viure aferrada a la terra que li mantenia viu i que tant coneixia, l’estima per l’esforç i la dedicació autoimposada.
Lidia Miró RuzHerència i valors

4t Premi

Potser esta siga la història d’una vida breu amb un final trist, però per a mi no: vaig viure en el teu ventre, mamà, durant dotze felices setmanes. Ho recordes? Vaig ser el més veloç i vaig aconseguir instal·lar-me en la càlida habitació redona que em tenies preparada abans que cap altre, hi havía molta feina per davant, però jo ja estava preparat per a passar eixos mesos fins a poder abraçar-nos. Em desitjaves tant… No vaig tardar a percebre les tempestats que es deslligaven fora; encara que les combateres sola, jo les vivia amb tu. Veus i silencis, a vegades no sabem quin dels dos fa més mal. Sé que, per un instant, vas arribar a pensar que tal vegada no era el meu moment, que hauria de deixar d’existir. També sé que vas esborrar eixe pensament del cap.
Però jo notava la soledat que s’havia instal·lat al teu voltant, únicament hi havia una cosa que podia fer per tu. Vaig deixar el teu ventre després d’una turbulenta guerra que vas alliberar fora per mi; et vaig avisar de la meua marxa amb unes xicotetes gotetes vermelles que et van alertar: sé que conéixer la meua absència va ser molt dur per a tu.
Però ara t’observe i no em penedisc, estic orgullós de tu, vaig ser el teu primer fill, continue als teus records i ara eres més segura i forta per a enfrontar-te a eixes maleïdes veus que escoltava fora. Sé feliç, i parla´ls algun dia de mi als meus germans.
Fins sempre.
Elena Picó GarcíaMemòries breus

5e Premi

El mite de l’alba ens cridava cada matí i no podíem entendre el món d’una altra manera. Adormits i mig lleganyosos ens despertàvem els habitants del molí envoltats per la remor incansable de l’aigua. Tot es posava en dansa, perquè hi havia molta feina per davant. Girava la mola volandera i girava la mola sotana amb l’ull vigilant. Pedres i aigua per convertir el gra de blat en farina. El cant moll de l’aigua feia el seu curs pel rodet del molí. Imatges i sons familiars s’entortolligaven alhora en una filera de feines.ben precises, i en acabar la taula estava parada amb estovalles blanques. Un pa rodó i cruixent la presidia i ens esperava com ofrena lluent als déus. Llavors la mare feia el senyal màgic de la Santa Creu sobre aquell pa i beneïa els aliments. Era el moment just que tots estiràvem la mà per arreplegar-ne un tros. El ritual d’una feina sagrada que marcava el ritme de la vida fent bategar la casa i el molí. El somni de la finíssima llavor reposant entre la terra i esperant la pluja per fer néixer el blat. El somni de les mans remenant el fang i esperant la collita. La llum i els camps vestits de l’or d’un mar d’ espigues. La vida era humil, però aplegava la bellesa de les coses més senzilles. Res a veure amb aquesta estranya barra de pa que m’ofereix la noia de la benzinera dins la bossa de plàstic i que agafo amb resignació.
Neus Serra BoschEl pa d'abans