La mola va començar a rodar en sentit contrari, com les manetes del rellotge esculpit en la paret pincipal de l’antic molí. A la dreta de les dotze no hi era la una sinó les onze i, a continuació, les deu i les nou. Aquell rellotge determinava el compàs invers de l’antiga mola? Un fil invisible connectava inexorablement els dos mecanismes?

Vaig estar observant-la, encuriosida. Del seu interior en sortien llargues espigues madures, que les mans d’un expert moliner recollien per posar-les
sobre el carro que un pagès s’emportaria a la finca on les introduirien en la terra, fins que les arrels empetitirien, la tija s’escurçaria, els grans s’esvairien i el camp quedaria llest per a una nova temporada. Era el cicle de sempre, però invers, com el sentit giratori de la mola i del rellotge.

Un altre, d’arena, presidia una gran còmoda situada sota el de la paret. Seguint el compàs del temps que regnava en aquell edifici, la sorra rajava de baix cap a dalt. Incrèdula, vaig tancar els ulls. Un cop fort em va obligar a obrir-los. Un sac havia tombat accidentalment l’estrany rellotge ancestral. Vaig agafar-lo abans que caigués al terra i, en depositar-lo en el seu lloc, l’arena va trobar el camí correcte.

Un agricultor arribava amb un carro ple de sacs i els depositava a la mola, que va començar a rodar, vigilada pel rellotge esculpit a la paret, on a la dreta del dotze hi havia la una.

Quan la nit començava a morir, la mola va començar a rodar. Rafael acabava d’accedir al molí per a iniciar el treball que havia fet tota la seua vida. Un ofici que estimava i que li havia proporcionat un sostre on dormir, menjar a diari, i les poques pertinences que atresorava. Malgrat això, era inevitable la defunció d’eixa tasca ancestral. El desenvolupament de les fàbriques farineres havia signat la seua sentència de mort. Eixe era l’últim dia que el moliner escoltaría els sons mecànics del seu molí, les últimes vegades que veuria en funcionament la seua maquinària precisa, i els últims instants que exhalaria la càlida fragància del naixement de la farina. Rafael assistia, com a convidat de pedra, al funeral de la feina que havia sustentat la seua existència. De sobte, dues llàgrimes com dos grans de blat, van brollar dels seus ulls cansats.

—Eva, que t’has quedat fava, vinga que ens en anem a dinar —li va dir sa mare mentre la jove romania entotsolada davant la mola del molí. La seua desbordant imaginació havia enfornat una història sobre els últims moments d’aquell lloc.

—Vaig mare —va contestar Eva mentre un enorme somriure es dibuixava en la seua cara. S’havia adonat, que gràcies a eixe museu, l’ofici de Rafael no moriria mai, i la mola del seu molí, no deixaria de rodar.