“Darrere la porta de fusta del molí…”

VI Concurs de Microrelats ‘Molí Fariner Agullent’ (2023)

Microrelats guanyadors

1r Premi

– Pepita! Vine, que ja està el café!

Pepita portava el café amb llet ben calent tots els dissabtes al seu pare, que treballava al Molí Fariner. Ell era l’únic que podía gaudir del privilegi de beure café en compte de malta. Era un luxe que la seua dona Conxa preparava tots el dies a meitat matí com si es tractara d’una beguda reconstituent, d’una mena de xarop per al seu home que últimament no es trobava molt bé. Estava cansant i es fatigava a sovint.

La tasca consistia a caminar amb passos curtets per a no esvarar i que no es llançara a perdre el líquid que anava a fer que el seu pare tornara a ser el d’abans, per a què així, quan arribara la nit, encara tinguera forces per a preguntar a Pepita què volia ser quan es fera gran, i així Pepita puguera contestar-li que volia ser ballarina. Aleshores, Josep Vicent li demanaria que ballara i Pepita ballaria i se n’aniria al llit satisfeta amb les paraules del seu pare, que cada nit li deia que prompte l’apuntaria a classes de dansa.

La vida de Pepita en aquella època estava meravellosament plena de rituals, i el viatge cada dissabte al Molí amb la gerra de café amb llet era un d’ells. I els glopets que anava bevent pel camí i que feien que només arribara plena la meitat de la gerra també, al igual que la felicitat immensa de trobar el seu pare esperant-la al darrere la porta de fusta del Molí Fariner.

África López PradesCafé amb llet

2n Premi

Al darrere la porta de fusta del Molí Fariner hi ha una flama. Una angoixada flama que cerca la vida com qui no té menjar i troba forces per a poder continuar endavant. Al seu costat trobe cada matí la tia Carmeta. La dona que m’ha cuidat des que faltà ma mare quan vaig nàixer. Em saluda. Jo, la bese tímidament a la galta.

– Hauràs dut el que et vaig dir, no?
– Sí, tia. He trobat l’àlbum de fotos que em demanares.

Asseguda al seu costat contemple cada fotografia i escolte amb atenció el que per a mi és l’últim sospir d’un amor tendre i profund cap a eixe caliu tan especial. He estat encisada per eixe sentiment els últims dies, des que ens van informar a l’hospital. La tia no ho sap, però ja està a prop d’anar-se’n. Tres setmanes si arriba ens digueren. Cada segon que passe amb ella conta. Cada paraula és or.

“Amb estes manetes treballava jo la farina cada dia i cuidava dels meus germans”. Li dedique un somriure de complicitat.

De sobte, s’apaga la flama i el silenci dona pas a un fort esclafit. Agafe la ma de la tia i ens enfilem a la part del fons. El sostre es desfà i no podem respirar per la polseguera.
Eixim i demanem ajuda.

“Deixa-ho córrer. Li toca renovació” em diu amb un feble fil de veu mentre venen els tècnics.

Tornem a casa i note com disimula la fatiga. Em mira, la mire emocionada i acaronant-me la ma em diu: “No plores perquè s’acaba. Somriu perquè ha passat”.

Eduardo Ramiro SerranoLa flama

3r Premi

La pipa de castanyer que l’avi havia treballat amb les mans descansava damunt la calaixera.
Un dia moldrem farina plegats, li havia promès.
L’avi, però, va marxar abans que pogués acomplir la seva promesa.

Avui era el dia tan assenyalat en què s’havien promès per anar-hi plegats, el dia del seu aniversari, en complia deu. La pipa de l’avi i el gaiato de castanyer, però, eren tot el que li quedava. Va agafar la pipa i se la va posar damunt el pit. Va apartar el llençol, va estirar-se al llit i aclucà els ulls: Bona nit, avi, li va desitjar.

Posa més blat a la tramuja, li va demanar l’avi.

Ell l’hi posava i mirava com desapareixia canalot avall, mentre que a baix, al carcavà, copsava la fressa de l’aigua a pressió que eixia per la canal i feia girar el rodet amb la força suficient per impulsar l’arbre que xerricava de valent en moure la mola de dalt. Al seu costat, el farinal s’anava omplint.

Lluc, aixeca’t!, va escoltar que cridava la mare des del menjador.

Quan va obrir els ulls, va quedar estorat. El terra, el llit, tot ell i qualsevol lloc on posés la mirada estava cobert de farina. Va aprofitar el moment en què la mare entrava a la cuina per escapolir-se fins al molí.

Va obrir amb cautela i, al darrere de la porta de fusta del molí fariner, la pipa fumejant de l’avi i el gaiato descansaven plegats al seient.

Gràcies, avi, va ser tot el que va poder dir.

Rogeli Nieto-Márquez MascortL'avi